L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de formar. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.
El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.
Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.
No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia.
Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.
Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.
I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”
És el pas del deixeble a l’apòstol, esdevenir testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.
Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, enmig de les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”
Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un dels nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments, establir una relació de confiança.
Una confiança que s’arrela en la confiança cap als altres. Una experiència de confiança que ben segur hem hagut de viure en aquests temps de dificultat. Els malalts han hagut de confiar en els metges. Els infants en els pares. La gent gran en els qui cuidaven d’ells...
Quan ho aconseguim, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil. La força, el coratge, brollaran de la confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.
El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor. Quantes experiències d’església han estat un testimoniatge més gran que tots els discursos que es puguin fer. Des de Càritas fins a la parròquia de Santa Anna i d’altres iniciatives més petites i discretes que des de la fe han testimoniat un Déu que estima, especialment els petits i desvalguts.
Per ser uns bons testimonis, però, cal que sempre seguim creixent com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo, per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat.
