diumenge, 24 de novembre del 2019

Estigueu a punt

1 diumenge Advent any A
lectures
El temps d’Advent que avui hem iniciat és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús, el seu naixement enmig nostre.
En la nostra experiència humana hi ha diferents maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altra cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. No fem res més que esperar.
Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.
Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Sovint l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. És una espera activa.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.
Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”.
El temps d’Advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.
L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, un cor solidari, net, just, compassiu, un cor que posa pau.
Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara millor si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt. És bo, enmig de les despeses nadalenques pensar a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels que ho passen pitjor.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena, aquells que esperen una mà amiga per aixecar-se de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior. Cal acollir aquells que fugen de situacions de guerra o de persecució i busquen un futur en pau.
Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre, naixerà i creixerà en el nostre interior i en el nostre entorn. Les llums no només faran bonic, farem que aquest  entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.
Els temps actuals són temps que necessiten d’homes i dones disposats a donar un cop de mà, acompanyar, reconciliar, acollir, posar-se al servei dels altres.
Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós, que és l’Advent, per tal que Jesús no passi de llarg, enmig de la nostra rutina i mediocritat.