15 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Cada tres anys, a la missa d’un
diumenge d’estiu tenim la sort d’escoltar aquesta paràbola tan important, que
només trobem a l’evangeli de Lluc.
A una pregunta més aviat elevada,
d’aquelles que se’n van pels núvols: “Mestre,
¿què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Jesús respon amb una historia ben concreta,
treta de la vida quotidiana i que no se’n va gens pels núvols.
Moltes vegades Jesús ens
adverteix que amb les paraules, per més boniques que siguin, no n’hi ha prou.
Que no n’hi ha tampoc prou amb escoltar la seva paraula, cal posar-la en
pràctica.
Segurament aquest era el problema
del Mestre de la Llei: la primera resposta, que ell mateix dona, treta del
Deuteronomi, els jueus la repeteixen cada dia: “Estima el Senyor i estima els altres com a tu mateix”. Aquell
Mestre la repetia cada dia però no la posava en pràctica. Per això posa una
segona pregunta a Jesús: “Qui són aquests
altres?” És la pregunta del qui vol només acomplir una llei: que li diguin
estrictament a qui cal estimar per complir. No li preocupa l’amor, sinó complir
un precepte ben delimitat: “Qui són
aquests altres?”
Jesús, amb la paràbola, no
respondrà a la seva pregunta. No li dirà a qui ha d’estimar i a qui no ha
d’estimar. El que importa no és aquell a qui he d’estimar, el que importa és si
jo estimo, sense mirar de quina raça, de quina religió, de quina classe social
és l’altre.
El que importa és si el meu cor, les meves entranyes, es deixen commoure
per aquell que està caigut al costat del camí, a la cuneta. El llibre del
Deuteronomi ja ens ha dit que la paraula es troba molt a prop, es troba al cor.
És en el cor on es prenen les decisions.
El sacerdot i el levita, homes
religiosos, que coneixien en teoria la paraula de Déu, no es deixen entendrir
per l’home ferit, no deixen parlar el fons del seu cor, deixen parlar les moltes
raons per no aturar-se. Moltes raons que es resumeixen en la pregunta: “Què em passarà si m’aturo?” Arribaré
tard a la reunió que tenia, m’atacaran uns lladres, ja que potser és una
trampa, esdevindré impur si toco un estranger... moltes raons centrades en un
mateix: “Què em passarà a mi”.
El samarità, home mal vist des del punt de
vista religiós, deixa parlar el seu cor, es deixa commoure per aquell home que
no coneix de res però que està ferit. La pregunta que es posa és diferent a la
dels altres dos: “Què li passarà a aquest
home si no m’aturo?”
Quan deixem parlar el més profund
dels nostres cors, som capaços de sortir de nosaltres mateixos, de les nostres
pors, dels nostres càlculs, per obrir-nos a aquell que ens necessita.
Quan deixem parlar el nostre cor,
ja no ens preocupa la identitat de l’altre, el que ens preocupa és l’altre.
La paràbola del samarità ens
interroga constantment: el meu amor és concret? és un amor sense fronteres? és
un amor gratuït i generós? La fe que proclamo
m’impulsa a baixar en el concret de la
vida dels homes i les dones, allà on hi ha les situacions difícils dels qui
m’envolten?
O bé sempre trobo excuses? No sé si m’enredaran, no sé si els diners que dono arribaran allà on diuen...
O bé sempre trobo excuses? No sé si m’enredaran, no sé si els diners que dono arribaran allà on diuen...
Qui són avui els qui estan a les cunetes dels
nostres camins? Quines persones, quins col·lectius, quins països, quins
continents? Avui, aquí, enmig de la crisi econòmica, molts s’han quedat a la
cuneta. Avui, aquí, hi ha països i continents sencers que són a les cunetes del
món, amb manques essencials d’habitatge, d’aliment, d’educació, de sanitat. Avui,
aquí, amb la crisi dels refugiats, milers d’homes i dones, infants i vells,
estan també a les cunetes dels camins que porten a Europa, ferits, cansats i
amb poca esperança.
Avui, aquí, calen més que mai
bons samaritans capaços de compadir-se, d’acostar-se i d’ocupar-se dels altres.
Celebrem l’eucaristia, però sense
oblidar que el Crist present en el pa i en el vi és també present en l’home o
la dona que està caigut a la cuneta i que ens necessita. No podem combregar amb
el Crist de l’eucaristia i oblidar el Crist present en els altres.
Que la nostra comunió sigui doncs completa que no
es quedi només dins les parets d’aquesta església.