lectures
El gest de Jesús de rentar els
peus als deixebles és ben significatiu. En el seu temps era habitual rentar els
peus a algú que arribava a una casa. Era un gest d’acolliment, però al mateix
temps era una manera d’alleujar el cansament d’aquell que havia segurament
caminat un bon tros.
Evidentment, no era el senyor de
la casa qui ho feia, eren els servidors o els esclaus els qui ho realitzaven en
nom d’ell. El gest de Jesús va ser provocador. La reacció de Pere ens ho fa
palès.
En aquell sopar de comiat, tots
els gestos de Jesús esdevenen com un testament per aquells que l’havien seguit
fins al final. Són indicacions per al
seu camí sense Jesús. Els tres gestos, trencar el pa, vessar el vi i rentar els
peus van en la mateixa línia: servei, acolliment, donació, amor generós i sense
fronteres.
Així ho van comprendre els
deixebles, així ho van comprendre els primers cristians, així ho hauríem de
comprendre nosaltres que volem seguir Jesús. Per això repetim el gest del pa i
del vi cada vegada que celebrem l’eucaristia. No com un ritual ni com una
tradició mil·lenària. Més aviat ens alimentem d’un pa que unint-nos més a Jesús
fa que la nostra vida sigui també una vida donada, al servei dels altres.
El dijous sant uneix el tercer
gest, el de rentar els peus, als gestos del pa i el vi. De manera que tots tres
gestos són eucarístics. I si el pa ens parla de la vida donada, trencada,
compartida, el vi ens parla d’una donació sense reserves, fins al final, el
rentar els peus ens insisteix en el servei i també en l’acolliment.
Un servei i un acolliment que
aquest any 2019 posa en qüestió la manera d’actuar de l’Europa d’arrels
cristianes davant els immigrants i els refugiats que truquen a les seves
portes, les portes de Grècia, les portes d’Itàlia, les portes de Ceuta i
Melilla, però també les portes d’Hongria, o Polònia, i més lluny de casa
nostra, les portes dels Estats Units. De quina manera repetim el gest de Jesús
de rentar els seus peus cansats i ferits després de llargs camins recorreguts
fugint de la fam i de la guerra.
De quina manera rentem els peus
d’aquelles famílies que a Catalunya no tenen prou diners per pagar totes les
despeses necessàries per a una vida digna, que han d’anar a demanar aliments i
roba a Càritas, beques-menjador als ajuntaments, ajuda per pagar factures de
lloguer, aigua i electricitat.
De quina manera rentem els peus
als nostres malalts, a la gent gran que viu en soledat, als qui són a la presó,
als qui no troben sentit a la seva vida, als qui estan desanimats.
De quina manera rentem els peus
als nostres familiars, fills, pares, parella, germans o germanes de comunitat.
Aquest Dijous Sant podria ser un “kairós”, un temps oportú, per
replantejar les nostres relacions interpersonals, el nostre esperit de servei,
la manera com concretem amb fets i no amb paraules el manament d’estimar.
Estimar com Jesús va estimar, que vol dir amb un amor generós i gratuït, que va
més enllà dels càlculs i del que semblaria raonable, un amor sense fronteres,
que no s’atura en el cercle dels amics, dels qui pensen com jo, dels qui em
cauen bé.
Els gestos que Jesús va deixar el dijous sant no
eren gestos buits o per fer bonic. Prèviament hi ha una vida. Avui repetirem el
gest del pa i del vi. Fem que no siguin gestos buits o per fer bonic. Que aterrin
a la nostra vida, que l’il·luminin fent créixer l’acolliment, el servei, la
donació. Que siguin un aliment que ens compromet a avançar en el seguiment de
Jesús.