5 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Jesús comença la seva missió, la que va anunciar a la sinagoga de Natzaret:
proclamar una bona noticia als pobres, als presoners, als oprimits, als cecs.
Una missió que no vol dur a terme tot sol. S’envolta d’un grup de
deixebles. Els busca a la vora del llac de Genesaret. La missió de Jesús a
Galilea es realitzarà en un primer moment al voltant d’aquest llac, lloc de
pesca, però també lloc de tempesta.
No va a buscar entre els mestres de la sinagoga, ni entre els escribes o
els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en primer lloc als
pobres, necessita gent senzilla, no els cal massa estudis ni formació. Li calen
persones que anhelen rebre una bona noticia. Persones que no pensin que ja ho
saben tot i que són superiors ni millors que els altres. Persones que fàcilment
s’obrin a la paraula que ve de Déu.
Simó, Jaume i Joan, uns pescadors,
són els primers cridats. És el que en
podríem dir el nucli dur del grup de deixebles. Aquells que l’acompanyaran en
moments especials com la Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a
Getsemaní.
En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa preguntes, accepten de
seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família. L’acaben de conèixer, però
els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan confiança. Ja tindran temps de
conèixer-lo.
És una reacció ben diferent a les
que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una crida, una
petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de pensar bé, i
fàcilment trobem excuses per rebutjar-les. Estem enfeinats, no estem prou
preparats, no ho veiem clar…
Aquells pescadors de Galilea eren més atrevits. Segurament tenien menys
coses que els retenien. El seu equipatge era més lleuger que el nostre. Tenien
set de novetat enmig de situacions de duresa, d’opressió, de dificultat.
En la primera lectura, també en un
primer moment, Isaïes es considera impur i incapaç de parlar, però al final dirà:
“Aquí em teniu: envieu-m’hi”
En ambdós casos, la resposta és
positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les seves
capacitats ni qualitats.
Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta crida? Hi ha crides a acomplir una funció, a fer un
servei concret, però a vegades ens fixem massa en aquestes crides més
especialitzades, com pot ser fer de catequista, de capellà, de religiós.
I oblidem que a la base de totes les crides que Jesús fa hi ha la crida a
estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de no estar
preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats. Si no
responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament sobre
nosaltres mateixos, per no voler-nos complicar la vida, per mandra…
Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar subordinades. És
una crida a la que podem respondre en qualsevol moment, tots els dies de l’any.
És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de Jesús. A vegades ens
preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és fonamental en la vida del
cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com Jesús, que vol dir estimar
com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar com ell, servir com ell.
Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin les creences o
conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al musulmà, a l’ateu
com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de parlar com Jesús.
En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient. Depèn molt de la situació
de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina situació pot ser fins i
tot contraproduent. Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem
fer, sempre hem d’intentar-ho fer.
La nostra societat actual tan diversa, multicultural, multireligiosa té més
necessitat que mai de persones que parlen com Jesús encara que no parlin massa
d’ell.
Que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a respondre
amb gosadia, com els deixebles, a la crida fonamental de Jesús que és la crida
a estimar.