diumenge, 3 de febrer del 2019

Ho deixaren tot i se n’anaren amb ell

5 diumenge durant l'any C
lectures
Jesús comença la seva missió, la que va anunciar a la sinagoga de Natzaret: proclamar una bona noticia als pobres, als presoners, als oprimits, als cecs.
Una missió que no vol dur a terme tot sol. S’envolta d’un grup de deixebles. Els busca a la vora del llac de Genesaret. La missió de Jesús a Galilea es realitzarà en un primer moment al voltant d’aquest llac, lloc de pesca, però també lloc de tempesta.
No va a buscar entre els mestres de la sinagoga, ni entre els escribes o els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en primer lloc als pobres, necessita gent senzilla, no els cal massa estudis ni formació. Li calen persones que anhelen rebre una bona noticia. Persones que no pensin que ja ho saben tot i que són superiors ni millors que els altres. Persones que fàcilment s’obrin a la paraula que ve de Déu.
 Simó, Jaume i Joan, uns pescadors, són els primers cridats.  És el que en podríem dir el nucli dur del grup de deixebles. Aquells que l’acompanyaran en moments especials com la Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a Getsemaní.
En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa preguntes, accepten de seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família. L’acaben de conèixer, però els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan confiança. Ja tindran temps de conèixer-lo.
 És una reacció ben diferent a les que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una crida, una petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de pensar bé, i fàcilment trobem excuses per rebutjar-les. Estem enfeinats, no estem prou preparats, no ho veiem clar…
Aquells pescadors de Galilea eren més atrevits. Segurament tenien menys coses que els retenien. El seu equipatge era més lleuger que el nostre. Tenien set de novetat enmig de situacions de duresa, d’opressió, de dificultat.
 En la primera lectura, també en un primer moment, Isaïes es considera impur i incapaç de parlar, però al final dirà: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”
 En ambdós casos, la resposta és positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les seves capacitats ni qualitats.
Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta crida?  Hi ha crides a acomplir una funció, a fer un servei concret, però a vegades ens fixem massa en aquestes crides més especialitzades, com pot ser fer de catequista, de capellà, de religiós.
I oblidem que a la base de totes les crides que Jesús fa hi ha la crida a estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de no estar preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats. Si no responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament sobre nosaltres mateixos, per no voler-nos complicar la vida, per mandra…
Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar subordinades. És una crida a la que podem respondre en qualsevol moment, tots els dies de l’any.
És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de Jesús. A vegades ens preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és fonamental en la vida del cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com Jesús, que vol dir estimar com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar com ell, servir com ell.
Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin les creences o conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al musulmà, a l’ateu com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de parlar com Jesús.
En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient. Depèn molt de la situació de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina situació pot ser fins i tot contraproduent. Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem fer, sempre hem d’intentar-ho fer.
La nostra societat actual tan diversa, multicultural, multireligiosa té més necessitat que mai de persones que parlen com Jesús encara que no parlin massa d’ell.
Que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a respondre amb gosadia, com els deixebles, a la crida fonamental de Jesús que és la crida a estimar.