6 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Estem acostumats a escoltar les Benaurances de Mateu. Podríem dir que són
les més populars. Per això val la pena aprofitar aquesta ocasió que hem tingut
avui d’escoltar la versió que en fa l’evangeli de Lluc.
Hi ha diferències curioses, com el fet que Mateu situï aquest “sermó” de
Jesús a la muntanya, i Lluc ho faci al pla.
Però les diferències importants es troben en el contingut mateix. Una, en
el fet que després de les “benaurances” Lluc hi afegeixi una llista de “malediccions”:
“Ai de vosaltres...”. Això ens pot sobtar: com pot Jesús parlar d’aquesta
manera? No és l’únic lloc on hi ha aquesta mena de frases, les trobem també
dirigides als fariseus i Mestres de la Llei.
La segona diferència important es troba en el text de les benaurances. N’hi
ha menys que a Mateu, i són més curtes. Allà on Mateu diu “Feliços els pobres
en l’esperit” Lluc diu senzillament “Feliços els pobres”
Els que hi entenen diuen que la comunitat de Mateu era de gent més aviat
pobra. Si els deia “Feliços els pobres”, podien pensar que ja no havien de fer
res més, perquè de pobres ja ho eren. Mateu els crida a anar més enllà de la
pobresa material.
La comunitat de Lluc, en canvi, era de gent més acomodada. Les seves
benaurances, sense necessitat d’afegir-hi res, són molt punyents: “Feliços els
pobres” “Ai de vosaltres, els rics...” És un toc d’atenció molt fort. No es
tracta de fer un discurs de paraules boniques per tranquil·litzar els pobres,
és sobretot un advertiment a aquells que amb la seva riquesa material poden ser
una de les causes de la pobresa dels altres.
Déu no vol que hi hagi pobres, ni gent que passi fam, ni gent que plori o
gent que sigui odiada o calumniada. A l’origen de totes aquestes situacions hi
ha una injustícia provocada directa o indirectament, conscient o
inconscientment per unes altres persones, per uns altres països. Sempre ens és
fàcil trobar raons que ens desculpabilitzin: no volen treballar, no han tingut
sort, no es saben espavilar...
Lluc, amb les seves benaurances tan directes intenta tocar el cor de la
seva comunitat perquè no es desentenguin dels pobres, dels qui passen fam, dels
qui ploren. Lluc, amb les seves benaurances tan directes vol tocar el nostre
cor en el nostre món d’avui que segueix essent tan injust com el del seu temps,
que no ha sabut aprofitar tot el seu progrés tecnològic, científic... per
intentar avançar cap a un món més solidari, més just i més humà.
Més aviat aquest progrés ens ha fet creure que no necessitem de ningú, i
molt menys de Déu, perquè nosaltres sols som capaços de tot. Ha endurit el
nostre cor, estem ben lluny d’aquell home de què parla Jeremies: “l’home que es
refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat”.
El cor del ric, del tip, del qui riu, del qui la gent parla sempre bé, és
un cor que es torna insensible, sord al crit dels altres. Com va dir Francesc a
Lampedusa, en el primer món hi ha una “globalització de la indiferència”.
La crisi d’aquests darrers anys ens podria haver servit per adonar-nos que
no ens podem refiar del diner, del consum, del viure per sobre de les nostres
possibilitats. Que hem de ser, tots, habitants del primer món, més humils, més
austers, més senzills.
Sovint escoltem l’evangeli sense que ressoni dins
nostre. Intentem escoltar-lo amb un cor obert, deixant-nos interpel·lar, tocar,
per la paraula de Jesús que no vol altra cosa que la nostra felicitat, però una
felicitat duradora, que va més enllà de la felicitat enganyosa i fugaç que
tantes vegades busquem.
