Nadal 2018
lectures
lectures
Pau,
bona nova, alegria, salvació, cants, Paraula, llum, testimoni, casa, fills de Déu,
tabernacle.
Són unes quantes de les paraules que hem escoltat a les lectures d’avui.
Paraules positives. Aquelles que ressonen
en l’ambient nadalenc: llums, regals, escalfor, desigs de pau. Hem de parlar
del parèntesi nadalenc?
També hem sentit paraules
negatives: rebuig, foscor. Paraules que ressonen també en la realitat del món:
persones que no podran celebrar el Nadal amb els seus, que no tindran res per
menjar, que no tindran un sostre per protegir-se, que estaran hospitalitzats,
sols, a la presó o a l’exili.
Són els que necessiten més que ningú
una bona notícia de salvació. Com fer-los viure l’esperit de Nadal? Com fer-los
arribar la bona notícia?
Potser anant al cor del Nadal, a l’infant
nu i fràgil del pessebre, nascut fora de la ciutat. L’infant que és a l’origen
de la bona notícia de salvació no ha nascut dins dels palaus dels reis ni dels
castells dels poderosos, ni tan sols a un pobre hostal de Betlem.
Per això pot ser bona notícia per
als pobres, per als malalts, per als perseguits, per als refugiats. Jesús avui
podria néixer abrigat per quatre cartrons, en una barraca, en una pastera, o als
peus del grans murs que divideixen els països.
No és per tant una bona notícia
edulcorada o de cotó fluix. És una bona notícia que s’arrela de ple en tota la
humanitat. Ha plantat la seva tenda entre les nostres i porta esperança allà on
ja quasi no en queda, llum en les foscors. Les foscors socials i també les
foscors més íntimes i personals.
La vida de Jesús comença en l’infant
nu i fràgil de Betlem i acaba en l’home nu i fràgil del Gòlgota. Entremig hi ha
l’home per als altres, atent als altres, al servei dels altres.
Les nostres vides transcorren també
enmig de la fragilitat. Jesús ens ajuda a què la fragilitat no sigui la darrera
paraula. Ell la va viure més que ningú, des del naixement fins a la mort, però
no va ser la darrera paraula de la seva vida. La darrera paraula va ser l’amor,
un amor que no es quedava en les paraules, que s’encarnava en el més quotidià,
en les persones que es creuaven amb ell a les que els donava esperança, guarició,
consol, pau. Un amor que fa que sigui vivent entre nosaltres.
Davant d’això, per a nosaltres
creients, celebrar Nadal no pot ser altra cosa que contemplar l’infant de Betlem,
l’home de Galilea, el crucificat de Jerusalem, escoltar-lo i ser testimonis,
com Joan, de la bona notícia de salvació, especialment entre els més petits i
necessitats d’avui.
Quan contemplem Jesús veiem algú
que sempre que es troba amb una persona traspua tendresa i esperança. La
tendresa de l’infant no desapareix quan Jesús es fa gran. Tots els que es
trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.
Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi
ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que
l’amor sigui més càlid. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més
càlid.
L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem
d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa només d’infants ni de
dones. Tots hem d’intentar ser tendres com els infants.
L’infant Jesús ens diu que si vivim
com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant. Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest
esperit, no seran festes que fem per tradició, seran festes de tendresa i
esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que
siguin ocasió per donar-nos la mà, abraçar-nos i preocupar-nos més els uns dels
altres.
Que l’eucaristia que
celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament
de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar i en el que estem compromesos
des del Baptisme.
