dimarts, 12 de juny del 2018

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B
lectures
La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.
El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.
És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.
Vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: la crisi, l’atur, la pobresa, el xoc de cultures, el terrorisme, el fanatisme, la crisi dels refugiats. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.
Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta pot ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà... 
A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, acollint persones immigrades o refugiades.
Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.
Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen d’aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.