33 diumenge durant l'any A
lectures
lectures
La
paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra
vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a
mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en
pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera
lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita,
i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la
dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de
l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la
dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la
societat, i també dins la comunitat cristiana.
La
lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana.
S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar
fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de
posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que
Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que
moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa
uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són
dos, estimar Déu i estimar els altres. Posar en pràctica el manament d’estimar, donar
fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre,
sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità.
Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot
els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de
buscar ser servits...
Posar
en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la
mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors
un rendiment dels seus béns.
Un
segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc,
l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots
rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer
la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso
especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o
cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres
fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida
a actuar així respecte els altres.
La
comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà,
el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que
hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar.
Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Comparar
així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb
els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem
satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens
adonem que hauríem pogut fer més.
Els
reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem
rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha
rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que
ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que
Ell espera.
Amb aquesta confiança
celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima
com a fills únics.