15 diumenge durant l'any A
Is 55, 10-11 Rm 8, 18-23 Mt 13, 1-23
Is 55, 10-11 Rm 8, 18-23 Mt 13, 1-23
El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va
plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu
evangeli.
Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens arriba
com si tinguéssim una línia directa amb Ell.
Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és
paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la
paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. És reconèixer
que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través
nostre.
La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el
món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.
El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. És dir-nos
que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té
per arribar a l’home, finalment dóna fruit. Un missatge d’esperança que també
es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau.
Les tres lectures són un missatge d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó
d’una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.
Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una
manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que
es fan en la discreció, però que hi són.
A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i
que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que
donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig
dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de
solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de
perdó...
El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot
ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),
no hauria de fer-nos maniqueus, pensant
que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons
o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí,
terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada
més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula
doni fruit en nosaltres.
En la paràbola no ens hem de veure representats només en la terra on cau
la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val
de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu
es val dels nostres gestos per estimar.
Sembrar paraules d’amor, un amor a
la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem,
com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona
que ens necessita.
Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dóna fruits
immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no
respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva
acció no dóna fruit en els seus alumnes.
Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit. La nostra
vida és això: la d’un sembrador que llença llavors. Ben segur que algunes d’elles
donaran fruits.
L’eucaristia
és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres
vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres
famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i
als llocs de treball.