dilluns, 17 de juliol del 2017

Qui tingui orelles, que ho senti

16 diumenge durant l'any A
Mt 13, 24-43
El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.
Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull.
Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.
La tendència al pessimisme, al pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible.
Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...
Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.
I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!
Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua, una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.
Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos.
És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent. És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics.
Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres aquests mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.
Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.
Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.