16 diumenge durant l'any A
Mt 13, 24-43
Mt 13, 24-43
El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens
volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.
Paciència amb els altres, i també paciència
envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta
esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del
llevat i la del jull.
Esperança que no cal que deixem només per al més
enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en
la de les persones que tractem i en nosaltres.
La tendència al pessimisme, al pensar que les
coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre
serem així és una tendència comprensible.
Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre
entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...
Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la
crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la
nostra peresa, de la rutina i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.
I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el
gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra
esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!
Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la
que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua, una esperança que és activa i
que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara
que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de
l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat,
que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat,
d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.
Un Regne que creix quan ens posem darrera de
Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones
que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al
carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui
estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc
d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que
repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts,
perdonava els qui havien estat exclosos.
És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni
bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les
condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al
propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita
el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent.
És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis
ni tòpics.
Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer
en nosaltres aquests mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli
immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un
castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el
blat.
Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però
que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també
com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.
Anar creixent en aquesta
barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les
nostres mans per presentar-nos davant Déu.