Gn 18, 1-10a Lc 10, 38, 42
Després
d’haver escoltat diumenge passat la paràbola del bon samarità, hem escoltat
avui un text també propi de Lluc, encara que té alguna ressonància en la unció
de Betània que trobem a l’evangeli de Joan. De fet son aquests dos
evangelistes, Lluc i Joan, els únics que ens parlen d’aquesta família formada
per Llàtzer, Marta i Maria, i que segons Joan, vivien a Betània. Són només tres
textos, aquest de Lluc, la resurrecció de Llàtzer i la unció a Betània, que
trobem a Joan.
Encara
que siguin pocs textos, ens ajuden a fer-nos una idea de la relació de Jesús
amb aquesta família, una relació d’amistat, i també de la manera de ser i fer
de Marta i Maria. De Maria no en sabem més que dos gestos, el d’escoltar Jesús
asseguda als seus peus, i el de ungir els seus peus. De Marta, a més del gest
de servir, que es repeteix tant aquí com a la unció de Betània, tenim dues frases,
i totes dues són retrets fets a Jesús. Avui dient-li “No us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” i
en la resurrecció de Llàtzer “Senyor, si
haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.”
Dos
retrets que d’alguna manera ens fan sentir propers d’ella. Qui no s’ha adreçat
a Jesús o a Déu alguna vegada dient-li “Senyor,
no et fa res això que m’està passant?” “Senyor, on eres quan et necessitava?
La
primera lectura i aquest evangeli ens parlen d’acolliment, d’hospitalitat.
Abraham i Sara, Marta i Maria, obren la porta a aquells que necessiten ser
acollits, atesos. Semblantment a l’home caigut a la cuneta que necessita d’algú
que s’ocupi d’ell.
Només
essent acollidors, hospitalaris i servicials envers aquells que es creuen amb
nosaltres en el camí, podem acollir Déu. No es pot acollir Déu si no sabem
acollir el germà. Les visites que Déu ens fa al llarg de la vida, en moltes
ocasions ens les fa a través dels homes i les dones que trobem i que acollim.
Les
visites que Déu fa són sempre visites fecundes. Fecunditat d’una gran
descendència, en el cas de Sara i Abraham, fecunditat per la paraula de Jesús
adreçada a Marta i Maria.
La
resposta de Jesús a Marta no sempre ens és fàcil de comprendre. Potser alguna vegada hem pensat dins i tot que
Jesús s’equivoca. Pot semblar que menyspreï l’actitud servicial de Marta. Cal
aprofundir una mica aquestes paraules: “Marta,
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses” Jesús no retreu a
Marta la seva actitud servicial, sinó els neguits i les preocupacions. Aquest
esperit que sovint tenim, vivint atrafegats, neguitosos, necessitats d’estar
fent sempre alguna cosa “de profit”, i que ens dificulta trobar aquests temps
més gratuïts, en primer lloc per trobar-nos amb nosaltres mateixos, per
meditar, reflexionar, pregar, però també aquells temps gratuïts envers els
altres: temps per parlar, per escoltar, per acompanyar...
Un
temps tan necessari per les nostres relacions amb la parella, amb els nostres
fills, amb els nostres familiars, amb els nostres germans de comunitat, amb els
nostres amics, i amb qualsevol persona que necessiti que li dediquem, que
perdem el nostre temps per a ell. El temps productiu, el que dediquem al
treball, a la feina de casa... és necessari, però no ha d’ocupar totes les
hores del nostre dia, si no volem que es ressenteixi la nostra vida més
profunda, la que ens apropa de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu.
És el
temps que ens ajuda a donar sentit al que fem, és el temps que ens ajuda a
revisar la nostra vida, a adonar-nos quan es degrada, es banalitza, es torna
superficial i mediocre. És el temps que fa que siguem senyors de la nostra vida
i no esclaus de tants ídols que ens envolten i ens atrauen.
D’alguna manera, el diumenge pot ser un
d’aquests temps de qualitat, un dia on tenim més temps per a nosaltres, per als altres i per a Déu .
Que
aquesta eucaristia, celebrada sense neguits ni preocupacions, sigui també
aquella part millor que Maria va escollir.