Ap 7, 9.14b-17 Jn 10, 27-30
« Vaig veure una multitud tan gran que ningú no
hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de
tots els pobles i llengües”
La
universalitat que traspuen aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que
domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita
d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua,
l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de
la pobresa.
L’esperit de
Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot
ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són
fills i filles de Déu.
Ja sant Agustí
havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu
pel fet de ser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho realment. A posar-ho
en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.
La imatge de
Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua,
reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que
acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu.
Un Déu que
coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa
conèixer, que es deixa escoltar.
No ens estalvia les llàgrimes, però ens les
eixuga; és a dir que és al costat nostre misteriosament i moltes vegades
silenciosament. Es a aquest Déu que hem de fer confiança.
Pasqua no ens dóna
respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes,
el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té
la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint en
aquesta confiança, cal que responguem amb amor. Les úniques respostes que, com
a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al
malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut
una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.
D’amor, també
a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers,
recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida.
Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris
del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats
nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que
fos bo per viure.
Obrim el
nostre esperit, deixem de costat prejudicis, posem-nos en línia amb aquest Déu
que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i
llengua, en un sol poble de germans.
Celebrem
l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on
a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. Que
la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona
notícia d’amor.
