Lc 24, 1-12
« Per què busqueu
entre els morts aquell qui viu ? »
Aquestes paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones,
als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui, any
2016, intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.
A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el
busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?
A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre
nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un
home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la
trobarien aquí entre nosaltres?
Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant
nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots aquells que
estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós
o polític.
I un segon repte,
esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Restar sempre allà on hi ha
Vida.
I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui
ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí,
veritat i vida.
La Vida en majúscula no és només la vida biològica. La
Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu
sant Joan en una carta. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la
passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot
matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.
Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor.
Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida,
si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços
d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en
acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.
A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als
altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de
feina... Com a vegades veiem en persones d’altres confessions cristianes. És
una preocupació comprensible.
Però podria amagar una preocupació encara més important.
La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fet s i les
nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets
d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.
Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com
Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc
de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.
Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no
per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans
coneixedors de Jesús que podrien participar a un concurs de preguntes sobre ell
i guanyar-lo. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants,
els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.
Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és
convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot negatiu.
Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades
el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar
adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són
idonis per parlar de Jesús.
En canvi, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb una
mirada i amb un gest de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú,
sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les
conviccions que tingui.
Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient,
estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho, si volem ser coherents amb la
nostra fe.
D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres
compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens
preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En
les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també
com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i
posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem
per un moment en els refugiats, en els immigrants. En aquests refugiats que
potser un dia ens els trobarem ben a prop, a la ciutat, a l’escola o potser a
la feina. Sabrem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien exclosos?
Sabrem escoltar-los com Jesús els escoltava? Sabrem mirar-los com Jesús els
mirava?
He començat l’homilia
amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles
altres paraules dels àngels als apòstols: “per
què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres
cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”
Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni
al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha
els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen
gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar
diferents.
En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i
tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre
l’altar amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà
en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a
un demà amb més llum i esperança.