Mc 9, 30-37
Després de l’episodi a Cesarea de Felip,
on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar
canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal
escollir.
Escollir el camí
de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de
Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del
Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això,
el Just molesta i s’ha d’eliminar.
Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i
és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar
la seva vida fins a la mort, com el recentment beatificat Òscar Romero, bisbe
de Sant Salvador. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només
geogràficament, que el segueixin amb un cor nou.
Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més
important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a
Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el responsable dels diners? Són discussions
estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al
servei dels altres.
Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix
tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes,
els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa
Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat
als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els
que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs.
Jesús també adverteix a l’Església en les seves relacions
amb els poders del món, especialment els poders polítics. I aquí podríem
recordar una frase d’un bisbe polèmic fa uns quants anys que deia: “Una Església que no serveix, no serveix per
a res”. L’Església ha de ser servidora del món.
Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als
responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més
important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent.
El més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per
millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits.
Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest
ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a
ell. Aquesta gest i aquestes paraules ressonen avui d’una manera que ens
interpel·la. Entre tots aquests milers d’homes i dones que travessen mars i
camins fugint de països en guerra hem vist molts infants.
Com fem nostres les paraules de Jesús en la situació
dramàtica que vivim avui? Estem disposats a acollir aquests infants amb les
seves famílies, fer-los lloc a les nostres escoles, als nostres barris i
ciutats sense assenyalar-los amb el dit? El repte és important per a tots, però
d’una manera especial a nosaltres cristians. El gest d’acollir el refugiat i l’estranger
està arrelat des de l’Antic Testament, passant pels profetes i acabant en Jesús
i l’evangeli.
Germanes, germans, els
temps que vivim no són fàcils. Ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser
sords ni cecs davant les situacions que s’obren davant nostre, escoltar amb
atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del
nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.