Mc 4, 26-34
La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix
misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura
actual occidental del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.
El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la
fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una
crida a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració,
d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula
preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella
paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel
vestit ni pel menjar.
És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més
les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la
gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix
més enllà dels nostres esforços.
Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats
del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.
Vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les
guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències
de tot tipus; i les actuals: la crisi, l’atur, la pobresa, el xoc de cultures,
el terrorisme, el fanatisme... Males
notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.
Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un
gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten
quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui
més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar
insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a
una persona concreta pot ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures
acollidors, estrènyer una mà...
A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més
individualista i insolidari, però si gratem una mica veurem la multitud de
voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de
donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman,
escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre,
fent companyia a persones grans.
Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i
em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses
fetes als més petits que serem jutjats.
Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de
Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.
Celebrem
l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi
vessat ens parlen d’aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no
serà exclòs.