Ac 10,25-26.34-35.44-48 1Jn 4,7-10 Jn 15,9-17
L’evangeli que acabem d’escoltar se situa en el darrer sopar. Jesús parla
als deixebles. Coneix el seu cor. També les seves febleses, a la primera de
canvi s’estan preocupant de qui ocuparà el primer lloc.
Per això aquestes darreres paraules volen ser com un testament. Que no les
oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules teòriques: “El meu manament és que us estimeu els uns
als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament teòric, fa
referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús, la manera d’estimar de
Jesús.
Al llarg de tres anys han pogut veure com és aquest amor, un amor generós
que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo. Un amor
que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva necessitat de
ser estimat. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra
galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu,
que sap posar-se al lloc de l’altre. Un amor molt sensible al sofriment, a l’exclusió.
Un amor que és capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.
Aquest és l’amor de Jesús. “El meu
manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Vol
que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No pels
seus edificis, ni per la seva manera de vestir, ni per les cerimònies que fan: Vol
que siguin reconeguts perquè estimen així.
La carta de Sant Joan va una
mica més enllà: «Els qui no estimen no
coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant
dividir els homes en creients i no creients, en cristians i no cristians, en
els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van, Jesús ens diu que el que fa la diferència és
l’amor. El qui estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu.
Aquesta afirmació
trenca molts barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la religió ni
la nacionalitat ni la raça no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa
distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una
de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”.
És aquest el
criteri principal que utilitzem quan ens proposem millorar la nostra vida
cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de
l’Església, quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu
testimoni respongui al manament de Jesús? Ens aquest temps de crisi econòmica,
quina ha de ser la primera preocupació?
Avui i aquí, després
d’escoltar una vegada més el manament de Jesús, com el posem en pràctica? No
ens podem quedar en la teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui
són avui aquells que Jesús estimaria amb preferència.
No són els qui
estan vivint al llindar de la pobresa? Totes
aquelles famílies que estan sense feina, aclaparats pels deutes i les
hipoteques. No són tots aquests milers d’homes i dones que arrisquen la seva
vida travessant el Mediterrani, fugint de situacions de guerra o de pobresa? No
són les famílies nouvingudes que moltes vegades mirem amb prevenció perquè
vesteixen diferent o parlen diferent? No són aquests els qui serien estimats en primer lloc per
Jesús?
De quina manera
ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, obrint més els ulls
a la situació dels nostres familiars, dels nostres amics, dels nostres veïns, potser
a través d’organitzacions que estan treballant per ajudar a aquestes famílies,
a aquestes persones.
Segurament, avui,
respondre amb solidaritat a les situacions de pobresa, és una de les maneres
d’estimar tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu,
és una de les maneres de ser fill de Déu.
Celebrem
l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús no es pot separar de la comunió
amb els altres.