Jn 18,1-19,42
Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal
com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de
Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui.
La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El
sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment
en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi
diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest
sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment,
amb gestos que alleujaven aquest sofriment.
Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el
bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i
no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte
la magnificència del Temple; aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les
mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres.
Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora,
per crucificar-lo.
Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per
tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat
sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. Aquest projecte de
fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és
contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns
quants, deixant la resta a la perifèria.
Avui el sofriment segueix essent ben present. Aquests temps que vivim ens
preocupen. La violència provocada per idees fanàtiques que no tenen a veure amb
una religió sinó que són el resultat d’uns processos polítics que vénen de
lluny i dels que el nostre món occidental no n’és aliè, aquesta violència
sagnant a Síria, a l’Iraq, al Iemen, a Líbia, a Mali, a Nigèria, a Tunísia... provoca
molt de sofriment, un sofriment del que en parlem més quan les víctimes són de
casa nostra.
També ens ha colpit aquest dies el que ha passat amb l’avió estavellat
als Alps. Que n’és de misteriós l’esperit humà! Sense tenir tampoc totes les
respostes, sí que ens sentim a prop del sofriments de tantes famílies.
Davant el sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com
la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el
sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar.
Ahir recordava la figura del bisbe Romero. Les seves homilies, cada
diumenge, eren esperades per milers de salvadorencs. Les seves paraules
alleujaven el seu sofriment perquè veien que el seu bisbe era al seu costat,
sensible al seu dolor. Paraules que no eren ensucrades ni per quedar bé.
Paraules profètiques i de denúncia com les de la darrera homilia, la vetlla de
la seva mort, on convidava els soldats i els policies a desobeir ordres
contràries al manament de no matar.
Avui, en aquest context de violència que alguns voldrien carregar a la
religió musulmana, estigmatitzant els seus fidels, recordo també els set monjos
que van ser assassinats el 1996 a Algèria. Monjos que havien fet una opció
clara de convivència discreta i servicial enmig dels musulmans. El prior,
Christian de Chergé, escrivia en una carta preveient una possible mort violenta
paraules que són ben actuals vint anys després: “Sóc conscient del menyspreu amb què es
tracten els habitants d’aquest país globalment. També sóc conscient de les
caricatures de l’Islam que encoratja un determinat islamisme.” i acabava, seguint l’exemple de Jesús a la
creu, perdonant el seu botxí: “I també a
tu, l’amic de l'últim moment, que no sabràs el que fas. Sí, també et dedico a
tu aquest “GRÀCIES” i aquest «A-DÉU», que porta el teu rostre. Que ens sigui concedit tornar-nos a trobar al
paradís, com a lladres feliços, si plau a Déu el nostre pare de tots dos.”
Aquests
exemples i tants d’altres com Martí Luter King o Gandhi, que van donar la seva
vida fins al final, ens animen a ser més radicals en els nostres compromisos i
en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en
el nostre món d’avui.
