Jn 20, 1-9
El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al
sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre
tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una
manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de
pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era
bona notícia i esperança per a molts.
Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en
aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en
una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles
havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.
L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. LA
més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”.
És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la
creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que
llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu
i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves
paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la
creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. Aquella bona notícia
amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el
final d’aquest mateix llibre de Marc Jesús diu als deixebles de proclamar-la
pertot arreu.
Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat, voldríem seguir Jesús fins
al final, hem de ser capaços de saber interpretar els signes dels temps que no
sempre són bona notícia, que sovint són mala notícia, són sepulcre buit on
sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure,
hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan
la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van
bé.
Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem
desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només
l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens
ho diu.
Quan veiem cossos morts d’estudiants innocents en una universitat de
Kènia, quan veiem famílies a qui no els arriben els diners per alimentar
correctament els seus fills, quan veiem un home que és capaç d’estavellar un
avió fent morir 150 persones, quan veiem persones que busquen un habitatge
digne on viure, quan veiem nois joves fanatitzats per qui sap qui per anar a
matar en un país estranger, quan veiem països delmats per una infecció que no
saben com aturar, quan sembla que la nostra comunitat té poc futur a causa de
la vellesa i de la mort... Quan veiem aquestes i tantes altres coses que són
sepulcre buit, com el deixeble estimat hem de fer el pas cap a la fe, la
confiança, la bona notícia, l’esperança.
Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi
apagades. Qui ens donarà les forces necessàries per no defallir? L’Esperit de
Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que ens ajuda
a mirar endavant, a descobrir enmig de tantes males notícies, petites bones
notícies que ens parlen de solidaritat, servei, perdó, acompanyament,
justícia. Petites bones notícies que
esdevenen cada dia pertot arreu, petites històries de les que podríem ser
protagonistes si ens deixem conduir per aquest Esperit que celebrarem al final
del temps pasqual que avui hem començat.
Germanes,
germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat anem cap al
sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.
