Lv 13, 1-2.45-46 Mc 1, 40-45
La lepra era una malaltia considerada
molt perillosa i contagiosa en el temps de Jesús. És normal que en aquestes
circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.
Pensem per un moment als nostres dies les reaccions que hi ha davant malalties
contagioses com ho és l’ebola, tant d’actualitat.
En
aquell temps, a més, es feia una relació entre malaltia i pecat. La malaltia
era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la
lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.
El
leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també
interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la
seva condició, “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la
gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el
qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.
Jesús
i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós
s’apropa a Jesús, Jesús el toca.
Aquestes
lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús,
que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi té un lloc, no pot obeir una
llei que exclou algú.
Amb
el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats,
recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dóna la mà
perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.
Quina
és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui que la lepra
ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin
leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els infants de famílies
pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat
aquests darrers temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió
social.
Aquests
exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en
el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem
d’una manera semblant, i els fem viure “fora
del campament” apartats, creant muralles, a Israel, als Estats Units o a
Ceuta i Melilla? Els centres d’internament d’estrangers en situació il·legal com
el de la Zona Franca a Barcelona no s’assemblen una mica a aquells poblats de
leprosos d’altres temps?
Sé
que les problemàtiques són complexes i que segurament la solució no seria obrir
totes les fronteres. Però tenim l’obligació de fer el que calgui perquè les
desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui
venir a Europa perquè en els seus països les condicions de vida són dignes. No
ens podem desentendre, en un món globalitzat, pensant que és el seu problema i
no el nostre. La història recent està plena d’esdeveniments, des de la tracta d’esclaus
a les colonitzacions o a la neocolonització econòmica per poder dir que no
tenim res a veure amb la situació que viuen els països del Tercer Món.
Seguir
Jesús, ser cristià, no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de
persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar
perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la unitat.
Combregar
amb Jesús ens compromet a viure en comunió amb la humanitat sencera.
La
trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home
sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió
que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem
decisions que fan mal als altres.
Que l’eucaristia ens ajudi
a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als
altres, un cor que estima i que fa el bé.