Mc 1, 14-20
Reprenem
l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser
batejat per Joan i després d’haver estat temptat al desert.
El
detonant sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús
és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en
la Bona Nova”, en la Bona Notícia.
Ja
les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.
Jesús
va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes
condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors,
malalts, impurs, petits.
Per a
nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral,
amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera
tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com
portadors d’una Bona Notícia?
Com
ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma
un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure
amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni
fariseus, sinó uns pescadors.
A
ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per
un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal
de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.
Aquesta
feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”.
Perquè no es tracta d’un coneixement teòric o estàtic, aprendre de memòria la
seva vida, assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement personal.
De la mateixa manera que no podem dir: “Ja
conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no
podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb
la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada
situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè
ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella
situació personal que estem vivint.
Només
així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-lo als altres,
no amb un discurs ben après, sinó a partir de la nostra vida. I el món d’avui el que busca no són discursos
sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.
Jesús
vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en
el sentit literal de la paraula “pescar”.
Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una
vida fraterna en què ho posaven tot en comú.
En aquesta setmana de
pregària per la unitat dels cristians que avui acabem, cal que tots els qui ens
diem cristians deixem a un segon terme les paraules, els discursos, la
teologia... i que en un món dividit per
tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica
i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort tant a França com
a Nigèria, treballem per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una
humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare
que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu:
un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.