Mt 2, 1-12
La
festa de l’Epifania ens endinsa en el més profund del misteri de Nadal: el
misteri del Déu fet humanitat. Com bé sabeu la paraula “epifania” significa “descobrir,
posar al descobert, manifestar...”
Els
mags vinguts d’orient ens fan comprendre fins a on vol arribar aquest Déu en la
seva voluntat de fer-se proper de la humanitat.
Els
mags no són jueus, són pagans, vinguts d’orient. No coneixen la revelació de
Déu als jueus. Però en canvi són persones que estan obertes al misteri, atentes
al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees
fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar-se i
començar un viatge del que no saben el destí. És l’esperit del viatger que surt
de casa seva per obrir-se a altres geografies, a altres cultures, a altres
llengües, a altres maneres de pensar.
El
viatge que faran no serà fàcil. L’estrella desapareixerà, Herodes els
enganyarà, els faltarà poc per fer marxa enrere, sense haver trobat allò que
cercaven.
Però
l’estrella tornarà a aparèixer, per omplir-los de joia i arribar fins al
misteri, un misteri fet infant. El seu esperit obert veurà, allà on els altres
només veuran un infant, la presència de Déu.
Aquesta
història dels mags ens diu quelcom d’important, i que més de dos mil anys
després encara no hem arribat a interioritzar.
El
Déu fet home trenca totes les barreres. Es un Déu-amb-nosaltres, un Emmanuel,
que ha vingut per a tothom, sense cap barrera de cultura, de raça, de nació, d’ideologia,
de religió...
Jesús
se’ns revela com el germà sense fronteres que ens convida a estimar sense
fronteres. El seu amor és a la vegada universal, ja que no exclou ningú, i
concret, adreçat a casa un, cridant-lo pel seu nom: Pere, Joan, Maria Magdalena,
Zaqueu, Josep d’Arimatea, Marta, Llàtzer, Andreu, Judes, Bartimeu, Susanna,
Pau...
El
seu amor no només travessa les fronteres geogràfiques, per la resurrecció ha
travessat el temps i continua estimant-nos a cada un de nosaltres, avui, de la
mateixa manera que ho va fer fa més de dos mil anys a Palestina, cridant-nos
pel nostre nom, acceptant-nos tal com som, amb els nostres èxits i els nostres
fracassos, però convidant-nos a anar més enllà, convidant-nos a ser els seus
col·laboradors per tal que el seu amor arribi avui allà on l’amor manca.
Ser homes
i dones que estimen com ell sense fronteres, amb un amor generós i gratuït que
va més enllà del que sembla raonable.
En
aquesta festa d’avui tinguem un pensament per totes aquelles organitzacions i
persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres, cooperants i voluntaris,
missioners... gent que no té por del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, com
ara aquells metges i infermers que van a països castigats per l’Ebola, per
fer-se germà d’aquell que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia...
En aquesta
festa d’avui preguem perquè l’Església creixi en aquest amor universal que la
fa que es miri menys a ella mateixa i que obri els ulls al món en el que viu,
no com un grup a part, sinó com el llevat enmig de la pasta. Barrejada amb tots
aquells que, cristians o no, lluiten per un món més just i fratern.
Manifestant-se amb ells, si cal, per defensar els valors més urgents: els de la
justícia i de la pau, els dels drets de les persones, el de la dignitat humana.
En
aquesta festa d’avui, en què rebem regals, intentem fer regals des del cor.
Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals
que no costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els
reben.
Que
aquesta eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens
faci créixer en l’amor de Jesús.