Jn 1, 1-18
El
pròleg de l’evangeli de Joan és un text que en una primera lectura ens pot
semblar difícil, abstracte, massa teològic.
És
ben segur que l’evangelista el posa aquí, al principi del seu evangeli, amb
tota la intenció. No per desorientar-nos, sinó per ajudar-nos a comprendre, per
dir-nos les idees força del que serà tot el seu evangeli.
Si hi ha una paraula que sobresurt és
precisament la paraula “Paraula”, Logos
en grec, Verb en llatí.
Déu
és Paraula amb majúscula. També ho podríem traduir per “Sentit”. De fet, el mot “paraula”
amb minúscula, té a veure amb la Paraula
amb majúscula. És amb les paraules que intentem, no només donar nom a les
coses, amb les paraules, amb les frases, amb el llenguatge, intentem donar el
sentit del que experimentem. La paraula, el llenguatge és un dels elements
claus del nostre ser éssers humans, de la nostra humanització. Ens relacionem
amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem
amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de
l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...
Si la
paraula és tan important per a nosaltres és perquè el qui ens ha creat a la
seva imatge i semblança és Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que
dialoga, que perdona, que es reconcilia...
Descobrir
aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de
l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no
parla.
Davant
del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra,
de l’assassinat d’infants dins d’una escola, sigui al Pakistan o als Estats
Units, la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi
és.
Aquesta
experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix
text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent
silenci: “Ha vingut a casa seva, i els
seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era
Déu a Hiroshima, on és Déu en tants episodis de la barbàrie humana, hem
d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El silenci
de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor
que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum.
Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I
això ho veiem quan sabem descobrir les paraules de solidaritat, de pau, de
justícia que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que siguin
menys cridaners al món hi ha més gestos d’amor que d’odi. Homes i dones que diàriament encenen petites
llums d’esperança enmig de la foscor.
“El qui és la Paraula es
va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”
El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra.
Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu
era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre
quatre parets, i sobretot que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg
de la seva història.
Però la tendència de totes les religions ha estat d’intentar
tancar Déu en un lloc, domesticar-lo. També la nostra religió, que en un primer
temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, llocs
de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Aquesta sacralització
no ens ha de fer oblidar que el lloc preferent de Déu és el cor dels homes. Els
homes són el lloc de Déu.
El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet
un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en nosaltres
i en els altres.
Que la nostra trobada amb
Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones que no es
tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig
de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves
tristeses.
