Mt 16, 13-20
L’episodi de Cesarea de Felip és com una frontissa en els evangelis sinòptics.
El moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una
pregunta fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze.
Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els posa davant del
que és essencial. Jesús no els pregunta: “què
heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de posicionar-se respecte
a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per
a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després
saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vida. Es viure amb ell,
compartir no només ensenyaments, sinó una manera de viure, una manera de
relacionar-se amb Déu (com un pare) i amb els altres (com a germans).
És escoltar, sí, però per saber viure. El que els deixebles havien après
fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un llibre, era per posar-ho en
pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del
mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu.
Per això, el que ara és important, en aquesta trobada a Cesarea de Felip
és de saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt és al centre del
seu viure i si estan disposats a seguir-lo.
La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt
de la boca de Pere: “Vós sou el Messies,
el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços
de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que
els portarà, després de la mort i resurrecció, als quatre punts de l’horitzó
per anunciar la bona notícia. Jesús no serà algú a qui admirar, algú que ha dit
boniques paraules. Jesús serà el camí, la veritat i la vida.
Aquest camí que van fer els
deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta de
Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és
el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres.
Els deixebles, amb el seu testimoni, ens ajuden en el nostre propi seguiment del
Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”
I com els deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa al
catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits
per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.
Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment,
de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu,
reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem
de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva
nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt d’ajudar-los quan
ens necessitin.
Aquell esperit que ens fa misericordiosos i compassius, sobretot cap a
aquells que són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats,
els discriminats, els abandonats...
Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa
i eficaç a tots els qui, a prop i lluny, truquen a la nostra porta. Fins i tot
a aquells a qui els tanquem totes les portes, construint tanques infranquejables
i centres d’internament.
Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que
ens dóna la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesucrist.