Trinitat any A
Un cop acabat el temps de Pasqua, la
litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat
aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat
és el Déu que més tard es va definir com el Déu Trinitat, el Déu tri, que tants
maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta
definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de
politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos
cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint no arriba a la
vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme
sinó amb el monolitisme. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es
desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i
sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el
seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al
càstig i fidel en l’amor; en la segona Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el
món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions
teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és
sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt
de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit
perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta
fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la
vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida,
malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a
imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això,
per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a
imatge i semblança d’aquest Déu. La nostra relació amb els altres s’hauria de
fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de
fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a
acompanyar, a posar-se al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri
ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre
esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús,
deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem
celebrat el Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i
sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta
si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat.
Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen
possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva
intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb
nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense
fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i li demanem que ens renovi
per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.
Que el
misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en
les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges
del Déu Tri, del Déu Amor.