Pentecosta any A
Cinquanta dies després de Pasqua, on els Jueus celebren
l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte guiats per Moisès, celebren en la festa
de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí. Per ells, Déu se’ls fa proper, no
necessàriament en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà
on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la
mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre,
respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells,
convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem
celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els
cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit.
Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar.
Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el
nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i
caminar junts.
Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè
deixessin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia
anunciessin la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la
tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges
que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella
realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil
d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més
interiors i íntimes.
L’Esperit és dins
nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. Es aquest Esperit
el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de
pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre una característica
important de l’Esperit: Es un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una
llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.
Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En
una església, en una sinagoga o en una mesquita.
És un Esperit universal, que ens impulsa a ser
instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels
pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es
va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per
deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal
mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.
Es l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a
llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les
alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que
respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que
sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera
paraula.
Però creiem que
quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut
de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim
esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del
consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el
vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de
Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida
però respectuosa de la diversitat.
Que
aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i
les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a
través del nostre amor, que Déu és Amor.