Probablement a partir d’un cant d’amor, el profeta Isaïes adapta aquell bonic cant del Senyor a la seva vinya. Hi ha paraules que sobresurten per la seva significació: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Belles paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat pren cura d’ella, li dóna el bo i millor d’ell mateix: aquest bo i millor és l’amor. Aquest amor creador el planta en cada home, en cada dona. Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.
Però aquest cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dóna fruits d’amor. Malgrat tots els signes que ell ens fa, els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.
Aquest plany és encara més gran quan el signe que Déu ens fa és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres.
Aquest Fill que per la seva vida ens mostra l’amor de Déu, aquest amor plantat en els nostres cors. Aquest home, Jesús, que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, fruits d’amor.
Els homes el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.
Amics, aquestes dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps. Nosaltres som també aquesta vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ens ha deixat aquest món nostre perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.
No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles.
Però és que tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús.
Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.
I l’enamorat d’aquest món segueix esperant la bondat i la justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui sovint els immigrants, molts infants, gent gran, homes i dones que, enmig de la crisi econòmica, han perdut la feina perquè la seva empresa ha fet fallida, joves extraviats en el món de la droga, víctimes a vegades de situacions familiars difícils i de traficants sense entranyes.
L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...
Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.
L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir sense fre, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava. La situació econòmica actual no és en part el fruit que recollim d’una mala administració d’aquest món que se’ns ha donat per administrar-lo?
Germanes i germans, en aquests temps de dificultat, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant.
