dijous, 16 de desembre del 2010

La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel

En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que hem escoltat ens parla d’una història humana, la de Josep, la de Maria, que com tant d’altres històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen.

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, i a vegades massa, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell ho voldria. Pensem per un moment en el que va passar aquesta setmana a Olot. Ens hem passat dies intentant comprendre els perquès del que va passar. I segur que no arribarem a tenir resposta. L’home és un misteri.

Aquesta situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot. Mirem de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant.

Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: perquè? Perquè això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.

Però en el profund del cor, allà on ens interroguem, on ens demanem què hem de fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb grans trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

Aquest nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Com a detall, l’evangeli de Mateu acaba amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...

Però és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, del desesperat. I perquè vol ser proper sobretot d’ells, ens demana que siguem els seus instruments per assolir-ho.

Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial debilitat.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que a vegades potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta obertura, d’aquest compartir.

Aprofitem aquests signes tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que és ell al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos la riquesa d’un Déu que ens estima fins al final, i que ens convida a ser instruments del seu amor.