diumenge, 16 d’abril del 2023

Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

3 diumenge de Pasqua any A

lectures


L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emmaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual els va canviar radicalment.  Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí, la foscor en llum.

Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Moltes vegades som deixebles que caminem cap a Emmaús! 

Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes de futur, que ens indiqui camins, que ens il·lumini.

Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús. Vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat per la vida fent el bé, estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un malfactor. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té sempre la darrera paraula.

Com va ser la trobada que els va fer anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la foscor a la llum? Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven d’ell. Es feien preguntes: com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.

Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que, de fet, segueix a un gest anterior dels dos deixebles, i que hi té molta relació: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor. 

I així com els deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que els diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, donen pas a  petites llums d’esperança. 

El gest de Jesús confirma als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest de tantes dones i homes que en tantes situacions de dolor i dificultat donen la mà, comparteixen, escolten, acompanyen, es posen al servei dels que més ho necessiten.

 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit, per anunciar el que havien viscut. Cal que en la nostra vida no hi hagi només camins cap a Emmaús, cal que hi hagi camins cap a Jerusalem, camins on compartim, on estimem.  

Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la malaltia  i la mort.