lectures
Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...” No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, incertesa, por...: “Que els vostres cors s’asserenin...”
A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior que a vegades tant ens manca? La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”
La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i cada vegada menys. La pandèmia ens ha fet veure que tampoc en la ciència trobem certeses. A on intentem trobar-la és en allò que és més profundament humà, especialment en el món de les nostres relacions. En elles sempre ens movem entre la confiança i la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.
La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.
Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi? Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?
Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”
Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que ens necessita. I avui ser cristià és potser senzillament quedar-se a casa i fer que la vida a casa sigui el més agradable possible gràcies a la nostra actitud servicial, acollidora. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí, en un món avui envoltat de malaltia i mort, que hem de ser cristians.
I ara que fa setmanes que no hem pogut anar a celebrar el diumenge en una església, ens hem adonat que la casa pot esdevenir lloc de Déu i lloc on viure com a seguidors de Jesús. I que el gest de Jesús de trencar el pa, signe de vida trencada i donada al servei de tots, pot ser ben real en tots els gestos de servei i donació que fem cada dia a casa.
Recordem aquest diumenge tots aquells que ens han deixat i també els seus familiars que no s’han pogut acomiadar com haurien volgut.
