lectures
De l’origen històric del temps de
Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els
evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells
aprofundeix en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.
L’evangeli que hem escoltat avui,
el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa,
ens ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.
Però en primer lloc hi trobem una
d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des
que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en
aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb
menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa,
com també se sorprendran els deixebles quan tornen.
El clima que s’estableix al
voltant d’aquell pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes
trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de
condemna. Fins i tot entre els cristians. Mirem i escoltem Jesús per millorar
les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.
Aquest diàleg de Jesús amb la dona samaritana
ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que
fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha
un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es
respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat l’esperit
i l’exemple de Jesús respecte a la dona.
Un altre ensenyament és el del
lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar
és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El
fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres
per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop.
En segon lloc vol dir que els
altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important,
que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt
d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el
temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en
esperit i en veritat”.
El tema central, però, és el de
l’aigua. Jesús aprofita aquest gest tan senzill de demanar una mica
d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
D’aquella que apaivaga les sets interiors,
les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per
les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la
guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància,
quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de
justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Nosaltres cristians sabem on
buscar, però sovint no ho fem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font
d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és un camí que podem seguir. Un
camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de
preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.
Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que
ens dóna força i llum per buscar i seguir aquest camí que Jesús ha obert per a
nosaltres.
