lectures
Entre avui i diumenge que ve
escoltem, dins del Sermó de la Muntanya, les que són conegudes com antítesis de
Jesús: “Ja sabeu què van dir als antics...,
però jo us dic...” Sense menysprear la Llei de Moisès, Jesús ens planteja
unes fites per anar més enllà del que diuen els manaments.
Diumenge passat escoltàvem que som
sal de la terra i llum del món. I una mica abans es troben les Benaurances. Per
ser llum i sal, per donar gust al nostre entorn i il·luminar les obscuritats,
no n’hi ha prou amb no matar, no robar. Jesús ens proposa uns màxims per tal
que siguem veritable sal i llum.
El primer manament que Jesús
actualitza és el cinquè, “no mataràs”.
Podríem dir que tant de bo que tots els homes i dones complissin estrictament
aquest manament. Segur que moltes de les males notícies que omplen els
informatius desapareixerien.
Però també és cert que molts
compleixen aquest manament en un sentit literal. I això no significa que les
coses vagin bé. Jesús va més enllà i ens proposa que no ens enfadem, que no
menyspreem, que no insultem. I que això és més important que les ofrenes que
puguem presentar al Temple i que per a nosaltres podríem traduir que no
insultar, no menysprear, no enfadar-se és més important que celebrar
l’eucaristia o fer una pregària. O, girant-ho, que l’eucaristia o les pregàries
ens han d’empènyer a no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Una vegada, en la
catequesi que el papa Francesc fa cada setmana, deia: “Hi ha signes molt concrets per entendre com vivim tot això, com vivim
l’Eucaristia; senyals que ens diuen si vivim bé l’Eucaristia o no la vivim tant
bé. El primer senyal és la nostra manera de mirar i considerar als altres.
(...) L’Eucaristia que celebro em porta a sentir tots els qui em trobo, de
debò, com a germans i germanes? Fa créixer en mi la possibilitat de gaudir amb
qui gaudeix i de plorar amb qui plora? M’empeny a caminar cap als pobres, els
malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en ells el rostre de Jesús?”
Si eucaristia i vida són
incoherents, l’eucaristia esdevé com els sacrificis, dejunis i ofrenes
presentats pels jueus al Temple i que els profetes, en nom de Déu, denunciaven
com a inútils.
Tornem a la proposta de
Jesús: no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Quan veiem a tants programes
de televisió, tertúlies i altres la manera que els que hi surten tracten els
altres, veiem que la proposta de Jesús queda força lluny. Però no cal anar a la
televisió. Hi ha situacions molt més properes, a casa, amb els nostres, amb els
fills, amb la parella, amb els pares. A l’escola amb els mestres, amb els
companys. A la feina amb els companys, amb els caps, amb els súbdits. A
l’edifici o la casa on vivim amb els veïns. Al carrer, quan conduïm el cotxe,
amb els altres conductors, amb els ciclistes, amb els vianants... Com vivim la
proposta que Jesús ens fa? Molt probablement se’ns posaria la cara vermella de
vergonya.
Tornant al papa Francesc,
deia referint-se a aquest tipus de comportament dins mateix de l’Església: “Em fa mal comprovar com en algunes
comunitats cristianes, i encara entre persones consagrades, consentim diverses
formes d'odis, de calúmnies, de difamacions, de venjances, de gelosia, de
desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot
persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui volem
evangelitzar amb aquests comportaments?”
La proposta de Jesús
continua, doncs, essent ben vàlida avui per tal que un món nou més digne i més
humà sigui més a prop.
Que l’eucaristia no sigui un temps d’evasió, sinó
de compromís a viure les nostres relacions humanes seguint les invitacions de
Jesús.