lectures
En aquesta festa de Tots Sants reflexionem
una mica sobre la santedat. Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que
havíem de ser sants.
En els darrers temps, però,
aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre
els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens
deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament
uns manaments, unes normes morals.
I aquest acompliment ens podia
neguitejar, ens creava escrúpols o por.
Quan ens parlaven de ser sants pensàvem de seguida a la part negativa, al
pecat, a l’infern.
Tanmateix, això de ser sants deu
ser important: el Decàleg s’obre amb una
frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que
Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.
Si pensem una mica en els sants
“oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc
d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de
l’infant Jesús, Joan de la Creu, ens podem preguntar què és allò que admirem
més de la seva vida.
Si mirem massa els processos de
canonització tal com estan establerts, podríem creure que és molt important que
hagin fet algun miracle.
Són els miracles el que més
admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és
veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el
que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran
miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els
infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a
ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa
d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el
concret.
El mateix podríem dir d’altres
sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dona al
servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig
de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.
Però si algú és per a nosaltres
el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants
com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per
la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de
pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests
valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en
el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets
extraordinaris i meravellosos Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes
dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en
un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.
Aquest podria ser un bon resum
del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé.
Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar
viure reconeixent que som fills de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi
ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui
passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa,
de mediocritat, d’infidelitat o de foscor.
Tinguem un pensament avui, vetlla
de la commemoració dels fidels difunts, per aquells que ens han precedit i que
hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig
dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.
