lectures
La manera de fer de Jesús
apropant-se d’aquells que no eren ben
vistos escandalitzava a alguns però al mateix temps donava una llum d’esperança a aquells que eren
acollits.
En els anys de ministeri del papa
Francesc li ha passat una mica el mateix en alguns dels gestos que ha fet.
Rentar els peus el dijous sant a persones que no eren les esperades, perquè
eren dones o d’altres religions ha escandalitzat a alguns. Quan en una ocasió
va dir que el Crist havia salvat tant els qui creuen com els qui no creuen no
va ser comprès per tothom.
En el ministeri de Francesc hi ha
sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem
escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en
la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és
anomenat l’evangeli de la misericòrdia.
Abraçar més que jutjar,
perdonar més que condemnar, obrir portes
més que tancar-les. Aquesta ha estat una constant de Francesc.
És el pare i no els fills el protagonista
principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest
pare que estima en excés, sense mesura.
L’evangeli ens fa comprendre que
en la nostra existència sempre som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una
altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un
sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la
vida, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té sempre un
lloc.
La trajectòria del fill petit pot
simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el
desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim
com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.
El fill petit, quan ja ha tocat
fons, recorda l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra
vida és un marxar i tornar de la casa del pare. En alguns moments ens sentim
malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim
que la vida ens estima, que som fills estimats. Aquesta descoberta la fem
gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.
Aquell o aquella que no se sent
estimat per ningú ho té més difícil per saber-se fill estimat de Déu. D’aquí ve
que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell
que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de la vida, fa tot per estimar. Saber-se estimat
i estimar no es poden separar.
El fill gran no és capaç
d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert
el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar. Ser fill
i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.
Quan el fill gran retreu al pare
el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat
el seu germà. Li diu al pare: “ara que
torna aquest fill teu...”
La resposta del pare intenta
fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”
La paràbola vol ajudar-nos a fer
créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els
defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a
vegades amagada.
Fer créixer en nosaltres aquest
amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que
perd el temps per aquella única moneda perduda.
Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del
germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va
especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.
