dimecres, 21 d’agost del 2019

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

21 diumenge durant l'any C
lectures
Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser voler classificar les persones en salvades i condemnades?
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, el seu amor que trenca fronteres, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu.
No ens preocupem, doncs, de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropen de Déu i dels altres.
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de nosaltres fem el nostre propi camí cap a Jerusalem. En aquest camí de la vida, sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts passen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als immigrants, als refugiats, als malalts. No hem de caure en la indiferència que ens pot provocar un excés d’informació del que passa al món. Acostumar-nos a les notícies d’atemptats terroristes, de violència domèstica, d’abusos, de països on es passa fam o hi ha guerra, a les notícies d’embarcacions al mediterrani plenes d’homes i dones que fugen dels seus països, i encara pitjor, a persones que en aquests viatges perden la seva vida ofegats o deshidratats. No ens podem acostumar a aquestes notícies. En cada una d’elles hi ha drames i catàstrofes humanitàries.
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten i que sovint són ben a prop nostre.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula.
Seguim el seu camí, seguim els exemples de tants que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.