21 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Què hi havia en el rerefons
d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor,
són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser voler
classificar les persones en salvades i condemnades?
A aquesta pregunta Jesús hi fa un
capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més
enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa
ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat
o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els
prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de
religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici
Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò
que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és
acollir el seu amor gratuït i generós, el seu amor que trenca fronteres, posant-lo
en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu.
No ens preocupem, doncs, de saber
si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una
condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un
camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat
pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la
Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon
samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna,
ens apropen de Déu i dels altres.
Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de
nosaltres fem el nostre propi camí cap a Jerusalem. En aquest camí de la vida,
sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions
d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar
els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts passen. No ens podem
desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que
està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als
nouvinguts, als immigrants, als refugiats, als malalts. No hem de caure en la
indiferència que ens pot provocar un excés d’informació del que passa al món.
Acostumar-nos a les notícies d’atemptats terroristes, de violència domèstica, d’abusos,
de països on es passa fam o hi ha guerra, a les notícies d’embarcacions al
mediterrani plenes d’homes i dones que fugen dels seus països, i encara pitjor,
a persones que en aquests viatges perden la seva vida ofegats o deshidratats.
No ens podem acostumar a aquestes notícies. En cada una d’elles hi ha drames i
catàstrofes humanitàries.
La porta estreta per la que Jesús
ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels
qui més ens necessiten i que sovint són ben a prop nostre.
No ens tranquil·litzem pensant
que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica
la seva paraula.
Seguim el seu camí, seguim els exemples de tants
que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de
les Benaurances.