2 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Acabat el temps de Nadal,
reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Canà. Aquest
text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que
escoltem el dia de Nadal, i després d’escollir un primer grup de deixebles.
A Joan, aquests esdeveniments
especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó
“signes” I n’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de
Jesús. El primer és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa
comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació,
i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada,
sovint, per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat
està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.
Un fet de la vida quotidiana,
encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla d’amor
humà, d’alegria, de festa. Front a l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es
presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament,
el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un
Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos…
Déu es revela en les nostres alegries. És cert que sovint pensem més en Déu,
recorrem a ell, en les nostres tristeses i dificultats. Segurament és normal. Però
aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.
Curiosament, en l’evangeli de
Joan la vida pública de Jesús s’emmarca entre dos menjars: El de Canà i el
darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon
s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.
Però en tots dos Jesús
comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos
nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a
tota la humanitat.
La significació no s’acaba aquí.
Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua.
Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat
sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja
no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova
manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò
que ha perdut significació.
Podríem pensar que aquesta crida
a la novetat Jesús la fa només als
Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a
l’Església. I potser avui és el papa Francesc qui encarna aquesta crida a
renovar.
Com percep l’home i la dona
d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dona esperança
i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li
diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que
està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?
No ens cal demanar a Jesús que
transformi la nostra manera d’anunciar-lo, el nostre testimoni cristià, per tal
que no sembli una religió aigualida?
Què hem de fer? Es Maria qui ens dona la clau: “Feu tot el que ell us digui”. És a dir,
saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, l’alegria de
l’evangeli, com deia la primera exhortació apostòlica de Francesc, i
alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que
el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I
deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet,
per saber encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui
alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada
d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor. Per assolir-ho,
també seguint els missatges del papa Francesc, cal sortir a fora. No esperar
que els altres vinguin cap a nosaltres, sinó anar a trobar-los allà on són, no
amb un esperit proselitista, sinó amb esperit de servei, acolliment, respecte i
proximitat.
Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles
noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir
aquest Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres
vides.