32 diumenge durant l'any B
lectures
En les societats tradicionals, avui encara, la situació
de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països
africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la
família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats
de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta
situació.
En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de
les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic
Testament fan crides a la seva protecció.
Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones
insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen
importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes
persones les que són importants per a Déu.
És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals,
però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser
una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius
més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació
positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de
Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels
infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos
critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent
vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica
com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill
que havia deixat la casa.
En el cas de les lectures d’avui, els personatges són
dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són
capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben
fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una
riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.
Quantes dones,
ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que
surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més
necessitats.
lectures
En les societats tradicionals, avui encara, la situació
de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països
africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la
família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats
de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta
situació.
En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de
les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic
Testament fan crides a la seva protecció.
Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones
insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen
importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes
persones les que són importants per a Déu.
És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals,
però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser
una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius
més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació
positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de
Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels
infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos
critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent
vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica
com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill
que havia deixat la casa.
En el cas de les lectures d’avui, els personatges són
dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són
capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben
fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una
riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.
Quantes dones,
ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que
surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més
necessitats.
Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen
responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes
socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Aquestes
disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda
que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia vida.
El judici de Jesús és molt més
sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants oficials del
judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… Quina
advertència cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o
bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar
privilegis o de creure’ns superiors als altres!
La lloança de Jesús cap a la
viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és
una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons
de raça, d’aspecte exterior, de classe social, de religió. Una crida a que, com
Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és
invisible als ulls, però que es veu amb el cor. Per veure amb el cor cal
apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer
judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural
on ens creuem amb immigrants i refugiats.
També, la lloança de Jesús, és
una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida.
És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària,
però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres
qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda,
i més encara si aquests gestos surten del cor.
Amics, que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar
els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple
de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació
de nosaltres mateixos.