27 diumenge durant l'any B
lectures
lectures
En el camí cap a Jerusalem que ha emprès, Jesús
aprofita qualsevol ocasió per instruir els seus deixebles i preparar-los en el
difícil camí que els espera si el segueixen.
També les discussions, cada vegada més
sovintejades, amb els fariseus o els Mestres de la llei són ocasions per ensenyar i per aprendre.
La pregunta que li fan no l’hem de comprendre
amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en temps de
Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la dona. Era
el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons molt
superficials. El divorci deixava la dona en una situació difícil en aquella
societat.
Davant
d’aquesta realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més
fonamental. I ho fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un
relat on hi ha una afirmació central: “al
principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots dos com un sol ésser,
amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs, que no respecta aquesta
igualtat, respon a un context social de domini de l’home sobre la dona. Un
domini que Jesús no pot acceptar.
Jesús no respon en aquest text a les preguntes
que ens fem avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de
parella. Per respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat als
moments en què Jesús actua amb una gran comprensió cap als que es troben en situacions
de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i
la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús
posarà al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos
hi havia en el tracte cap a la dona.
La desigualtat i la violència que encara als
nostres dies pateix la dona, i que és notícia quasi diària, hauria de fer-nos
reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.
En la segona part de l’evangeli, per segona
vegada, Jesús es posa al costat d’un altre col·lectiu que no era prou
considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant al mig, al centre, i ens el
presenta com a model per a tots els qui volen entrar al seu Regne. L’infant és
model per la seva dependència, feblesa i en aquella societat, també per la seva
obediència. És l’infant el que està més ben situat per comprendre que Déu és
Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer distincions. Un Pare-Mare
que obre els braços per acollir-nos.
La problemàtica dels infants d’avui és força
diferent de la dels infants del temps de Jesús. Potser avui els infants sí que
són al centre i se’ls té en compte. Però potser se’ls posa massa al centre, se’ls
dona tot el que demanen o exigeixen, però
no se’ls dona prou el que més necessiten: temps de dedicació, temps d’escolta...
Germans, la paraula que aquest diumenge hem
rebut ens convida a esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que
exclou i que no respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat
que no vol dir uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat
que ens fa sortir dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, cap a aquell
o aquella que són de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de
llengües diferents.
També per anar cap als homes i dones que fugen
de situacions de guerra o d’exclusió i que cerquen asil a casa nostra. Ser
instruments d’unitat és obrir-los les portes de casa nostra, de les nostres
escoles, dels nostres barris i puguin trobar un lloc on viure amb dignitat i en
pau.
Presentant el pa i el vi de l’eucaristia, signes
d’una vida donada i compartida, preguem i comprometem-nos amb tots els que
pateixen guerra, persecució, exclusió, pobresa, racisme... I pensem avui també
en els nostres infants, que siguin respectats i estimats, posats al centre i que
trobin en nosaltres exemples de vida.