26 diumenge durant l'any B
lectures
lectures
Formar part de grups, de
comunitats, en principi és bo, fins i tot necessari. És millor viure acompanyat
que sol: Família, amics, religió, partits polítics, sindicats... són grups i
comunitats que ens poden ajudar a créixer. Però algunes vegades aquests grups
es tanquen sobre ells mateixos. Divideixen entre els de dins i els de fora.
La resposta de Jesús als
deixebles quan li diuen que algú ha utilitzat el seu nom i no és del grup va
adreçada contra aquest esperit tancat i sectari.
Pensem en l’Església. Hem
aixecat fronteres entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I
quasi sempre per aspectes secundaris. També
entre els creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre
creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància
a les identitats oblidant que tots i totes tenim moltes coses en comú. El
nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres
dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el
desig d’estimar i de ser estimat.
Quan els cristians diem
que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha
dit que Déu és Amor, que la semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig
d’estimar i ser estimat. L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i
és aquí on cal que ens trobem tots, més enllà de les diversitats, de les
identitats i de les creences. No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en
una religió. De fet és un Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i
sovint allà on no l’esperem.
Més enllà de les
diferències ideològiques, més enllà dels partits, de les religions i de les
races, cal que tots ens trobem en el terreny de la humanitat, de l’humanisme.
És el lloc on ens hem de trobar per fer front a tants conflictes que tenim
davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia, la violència, l’exclusió, cal
que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons de tots nosaltres. Davant el
drama dels refugiats que fugen d’inferns de guerra, cal que actuem amb un
esperit solidari, compassiu, generós i sense fronteres.
Davant totes aquestes i
altres situacions, tots ens hi podem trobar, amb accions concretes, amb un amor
que no sigui només una paraula bonica.
Per això les paraules de
la carta de Jaume dirigides als rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir
que estimem, cal estimar amb els fets. D’una
banda els acusa perquè les riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i
devoren el nostre cor. D’una altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de
la injustícia, de no pagar els salaris justos, com diu Jaume a la carta.
No oblidem que encara que
potser no siguem rics en el nostre entorn, sí que ho som respecte als països
del Tercer Món. El nostre benestar ho és a costa del malestar de molts. ¿Estem disposats a sacrificar una part d’aquest
benestar per tal que hi hagi més justícia, aquí al nostre país i a tot el món?
Estem disposats a compartir el que tenim amb els que no en tenen prou per viure
amb dignitat?
Fa més de deu anys, abans
del començament de la crisi, es va fer la campanya del 0,7. Era el tant per
cent que es proposava als països desenvolupats per destinar a la cooperació
internacional. Amb la crisi, aquella campanya es va oblidar, i els països van
començar a disminuir el seu nivell de cooperació. I el resultat és un augment
de l’emigració del Sud cap al Nord, ja que l’economia dels països pobres ha
empitjorat.
Germanes, germans, a l’eucaristia repetim aquell
gest tan senzill però tan significatiu que Jesús ens va deixar, el signe de
trencar el pa. Trencar-lo per poder-lo compartir. Un signe que té molt a veure
amb el que dèiem. Combregar és
comprometre’s a què les nostres vides siguin vides trencades i compartides amb
tots. Que l’aliment que compartirem ens
doni forces per ser cada vegada més humans.
