diumenge, 3 de juny del 2018

Aquests són la meva mare i els meus germans

10 diumenge durant l'any B

Reprenem la lectura de l’evangeli de Marc, que anirem escoltant els diumenges d’aquest any litúrgic. Estem encara al principi de l’evangeli. Jesús ve tot just de formar el grup de deixebles que l’ha d’acompanyar, però ja ha tingut unes quantes discussions amb els fariseus per haver guarit un paralític en dissabte, pel fet que els seus deixebles no dejunen o per arrencar, també en dissabte, unes espigues.
En l’evangeli que avui hem escoltat, són els seus, els del seu poble, els de la seva família que l’acusen d’haver perdut el seny. Més encara, diuen que està posseït per un esperit maligne.
Quantes persones que lluiten pel bé dels altres són també acusats d’haver perdut el seny. El qui fa nosa, el qui posa a la llum el mal és desqualificat. Jesús el primer. El seu camí serà un camí ple de dificultats que culminarà a la creu. Malgrat això, malgrat la incomprensió d’alguns, Jesús caminarà pel camí que va iniciar al Baptisme del Jordà, de ser Fill de Déu essent l’home per als altres, l’home al servei dels exclosos, dels pobres, dels desvalguts.
Jesús es defensa de l’acusació d’estar posseït pel maligne amb un argument senzill: Com pot ser que algú que està posseït pel mal expulsa el mal dels altres.
El seu camí serà un camí a favor del bé. Va passar per la vida fent el bé. Però sempre amb una predilecció especial per aquells que eren marginats: els infants, els malalts, els pobres, les dones, els leprosos, els recaptadors d’impostos. Amb la finalitat de fer créixer un Regne, el Regne de Déu, on tothom hi té un lloc, on ningú no resta al costat, al camí, a la cuneta.
En la nostra societat els marginats segueixen existint. Països i continents sencers queden al marge. I aquells que marxen d’aquests països i continents a la recerca d’un lloc millor on viure, són marginats, exclosos i expulsats dels nostres països benestants. Països benestants que deixen caure tots aquells que no poden seguir: els que perden la feina, els que perden la casa, els que perden la dignitat.
La solidaritat i la justícia són valors essencials del Regne que Jesús anuncia. No ens podem desentendre dels altres. Som una única humanitat.
És per això que Jesús reacciona com hem sentit a l’evangeli quan li diuen que la seva família són a fora i el volen veure. Amb la seva reacció Jesús proclama aquesta única família de fills i filles de Déu que tracten sempre l’altre, qualsevol altre, com a germanes i germans.
No és un menyspreu a la seva família de sang, però la relativitza. La família de sang no pot tancar-se en ella mateixa. També avui hi ha aquest perill, amb famílies excessivament nuclears que procuren només el benestar propi, oblidant a vegades els avis.
La família és el lloc on aprenem a estimar. I així com l’escola és el lloc en el que l’infant ha d’aprendre per poder viure després a la societat, la família ens ha d’impulsar a estimar fora d’ella. L’amor familiar ha d’anar més enllà per obrir-se a un amor sense fronteres, aquell amor que no mira tant com és l’altre, quina és la seva identitat, sinó que mira sobretot la seva necessitat de ser estimat, acollit, ajudat, escoltat.

Que l’eucaristia, sagrament d’un banquet fraternal on tothom hi tindrà un lloc ens faci avançar en justícia, solidaritat i fraternitat.