lectures
Cinquanta dies després de Pasqua,
festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de
l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir en grec cinquanta). El
motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del
Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com
que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper
d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida,
que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres.
Cinquanta dies després de Pasqua,
festa on nosaltres, cristians, vam celebrar l’alliberament, per la resurrecció de
Jesús, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en
la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu
que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar.
I aquesta proximitat va molt lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al
nostre.
El text dels Fets dels Apòstols
ens descriu d’una manera simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar.
Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit
els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa
de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la
incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.
Vent, foc, alè, colom... moltes
imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar.
És millor no parlar gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través
nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.
L’Esperit és dins nostre, fins i
tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que
ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de
bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.
L’Esperit de Déu és un esperit
que no té fronteres. En Ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni
sexe, ni religió, ni partit polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor.
Aquesta imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són
la imatge d’una humanitat que es parla en el llenguatge de l’amor, un
llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà
donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.
Aquest Esperit de Déu, que tantes
vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús.
Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà.
Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.
En conseqüència, el camí per
aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de
Jesús.
És aquest Esperit el que ens ajuda a travessar tot el que és difícil i
negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dóna llum,
no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans
de Déu, saber fer-li confiança.
L’Esperit de Déu és un Esperit
que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una
mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina,
però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.
L’Esperit de Déu és sempre a la
porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la
llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim
esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.
L’Esperit de Déu és el que en
cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem
vida de Jesús, Cos de Crist.
Que aquesta eucaristia en la
festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig
del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel
nostre amor que Déu és Amor.