2 diumenge de Pasqua any B
lectures
lectures
Cada
any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la
litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència
cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.
Aquesta
coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els
esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.
En
canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta.
És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra,
el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al
nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o
menys gran incredulitat.
El
seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer
confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. La vida de
l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet
de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un
nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de
desengany i de pèrdua de confiança.
La
nostra capacitat de raonar, de pensar, i encara més, la nostra capacitat
d’estimar són les causes d’aquestes situacions que vivim. I també els límits
tan grans que tenim en el coneixement de les coses i sobretot en el coneixement
de les persones.
Quan
fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem
confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la
salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no
podem fer de les coses ídols.
Quan
fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes
vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en
la religió.
I
després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver
confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens
han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al
Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe,
mor com un bandit.
Però
l’experiència també és de què amb les persones cal arriscar, que no podem viure
sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant
que potser ens fallaran. Ens cal confiar.
La
fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de
confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a
relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les
coses, també en les institucions, en les ideologies.
I
en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer
confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més
present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i
en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que
som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els
fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor
de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat
les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més
responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres
amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs,
a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure.
La fe en Déu, la
confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta
més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no
confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que
faci de nosaltres homes i dones que
creuen sense haver vist, sense haver tocat.
