4 diumenge de Pasqua any B
lectures
lectures
La imatge de Jesús com a pastor
va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada
abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser
present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un
sistema d’execució com aquell.
El pastor amb l’ovella carregada
a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens
diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart
diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.
Ens parlen de la tendresa i la
bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les
del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran
aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles
estiguin unides i no dispersades.
Com veieu, la insistència de la
paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de
la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a
compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.
En canvi, la paràbola no parla de
les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin
unides.
A vegades ha fet la impressió que
el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les
ovelles segueixen al pastor sense protestar, de que no tenen massa o gens
d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la
intencionalitat de la paràbola.
És per això que el que ens
interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la
manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només
ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors,
com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest
Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles,
conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de
qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels
qui ens envolten...
Jesús ens envia a ser pastors, i,
a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són
d’aquest ramat”. Aquesta vocació
universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que
és el resum del missatge de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho
som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat
de fill de Déu.
Aquesta afirmació potser pot
xocar amb aquella afirmació que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria
semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.
A mi m’agrada més dir que pel
baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic,
sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats
des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.
Som fills de Déu, que ho
reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel
baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a
aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts
homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor
de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots.
I encara podem afegir que aquesta
dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com
diu sant Joan “encara no s’ha manifestat
com serem”.
Mentrestant, la nostra vocació és
de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé
allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu,
reconeixent els altres com a germans i germanes. Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill
en majúscules.
Amics,
participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que
prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en
plenitud fills i germans.