Vetlla Pasqual any B
lectures
lectures
Acabem
d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el
tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va
fer acabar el seu evangeli aquí.
Un
acabament misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de
Marc.
Un final
molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la
gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de
fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la
confessió de fe del centurió.
La mort i
la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència
humana, de la vida i de la mort.
La
història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund
de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb
les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb
les esperances.
La mort i
resurrecció del Crist no ens dóna respostes precises a les nostres preguntes,
no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els
nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al
sepulcre.
Però, com
les dones, rebem un anunci : « No
tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar
enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança
en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. No
confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim,
sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en els bancs, ens fa
por la inestabilitat.
El temps de
Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la
causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots
aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també
manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de
la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...
Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de
confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no
hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i
transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella
gent que l’havia perdut.
I poc a
poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu,
l’únic en qui es pot posar tota la confiança.
En aquest procés
arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança
en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ?
Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?
La
resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No
s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell.
La
confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran
continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més
enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.
I amb
Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha
recorregut és per a nosaltres nord i sentit.
Jesús
ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que
com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i
transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.
Jesús
ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que
il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor.
Però amor
a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del
qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor
gratuït que no espera res a canvi, amor
que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.
És per
l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer
confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos,
pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no
vol que les paraules vagin per davant dels fets.
D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho
no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en
veritat.