Diumenge de Rams any B
lectures
lectures
La litúrgia d’aquest diumenge ens
submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el
Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de
Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la
resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu.
Però aquest mateix diumenge, fem
record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos
moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota
la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a
la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a
la creu.
Mirem aquesta entrada a
Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan
l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i
muntat sobre un cavall
Jesús, en canvi, hi entra sobre
un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament
“ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza
espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen,
al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.
Aquest contrast ens diu alguna
cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments
que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos
són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la
feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de
la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.
Hem escoltat una vegada més la
passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o
dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus
sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un
silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per
compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha
deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels
homes, amb totes les conseqüències.
Déu resta silenciós, no envia
àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la
seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb
la humanitat que sofreix.
El dia de Pasqua celebrarem que
Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.
En l’espera, contemplem les creus
del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la
humanitat: la guerra, el terrorisme, la malaltia, la pobresa, la fam, les
dificultat econòmiques que porten molts dels nostres germans a situacions de
gran dificultat.
I aquest any, en aquesta
contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat
la seva vida per la defensa del seu Regne. Fa uns dies es va anunciar la propera
canonització del bisbe salvadorenc Óscar Romero, assassinat mentre celebrava
l’eucaristia, ahir justament va fer 38 anys. Ell, com Jesús, es va posar al
costat dels pobres i dels petits, va denunciar la injustícia sense parar. La
seva darrera homilia el dia abans de morir va ser un clam a la vida i a la
justícia. I pensant en ell, pensem també en el bisbe Pere Casaldàliga, que fa
unes setmanes va complir 90 anys, i que és també un testimoni d’una vida donada
als més petits. Dos bisbes americans que s’apreciaven l’un a l’altre.
Casaldàliga en els seus escrits anomena el bisbe Romero “San Romero de
América”.
Que els seus exemples i els de
molts d’altres facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva.
Que ens ajudin a prendre decisions personals
i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la passió del Crist ens ajudi a créixer en
l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.