6 diumenge de Pasqua any A
Jn 14, 15-21
Jn 14, 15-21
Seguim escoltant com diumenge passat paraules que
Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un
moment de desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui
sàpiguen descobrir la seva presència.
És per això que són paraules importants per a
nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No
us deixaré orfes”: L’orfe, com la
viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots
sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare o del marit, quedaven en
una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que
se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà
orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més
dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins
i tot en els moments de més dificultat, Jesús és present en les nostres vides.
No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la
fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu
guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem
d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem
un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús
és present.
Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús
i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo
en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. És deixar lloc a
l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar
com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, gratuït i generós i que no
fa càlculs. L’Esperit que habita a casa
nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme
per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres,
l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots
els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de
la seva sort.
La història de la humanitat no ha anat massa per
aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents.
Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries
que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit
que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians,
però la presència de Jesús en les nostres vides és superficial.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més
en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens
decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig
d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions, també
en l’Església.
Són els gestos i el testimoni coherent més que
les paraules les que compten avui. Hem
de ser més austers en paraules i més abundants en gestos concrets que siguin coherents
amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen
massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent. Anem cap a ell per tal
que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que
l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens
ajudi a ser testimonis del seu amor.