Camí, veritat i vida

5 diumenge de Pasqua any A
Jn 14, 1-12

Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...” No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, crisi, indignació...: “Que els vostres cors s’asserenin...”

A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior? En l’evasió d’aquest món i dels seus problemes? No. La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”

La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i són certeses sobretot en el món científic, físic. En allò que és més profondament humà, especialment en el món de les nostres relacions, sempre ens movem en la confiança o en la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.

La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en  tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.

Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi? Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?

Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”

Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que es creua en el nostre camí i ens necessita. I també d’aquells que en aquests moments de crisi passen per greus dificultats, en el refugiat que truca a les nostres fronteres. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí que hem de ser cristians.

L’església, aquest lloc on ara ens trobem, no és el lloc on som principalment cristians. És més aviat el lloc on fem una parada, on busquem les forces que ens manquen, la paraula que ens cal, la paraula de Déu i la de Jesús, és el lloc on celebrem i donem gràcies i on, en l’eucaristia, repetim el gest de Jesús de trencar el pa a trossos per recordar que la vida de Jesús va ser una vida feta a trossos per a tothom, i que nosaltres també hem de fer-nos a trossos per als altres, ser vida compartida amb la humanitat que Déu estima.