dijous, 1 de desembre de 2016

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any A
Is 11, 1-10  Mt 3, 1-12
En la litúrgia d’Advent hi ha dos personatges que ens acompanyen i ens són exemples: Maria i Joan Baptista. Tots dos van preparar intensament la vinguda de Jesús.
Avui l’evangeli es centra en l’activitat de Joan Baptista al desert de Judea. El seu missatge és senzill i clar: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Senzill no vol dir fàcil. En primer lloc perquè canviar no és fàcil, en segon lloc perquè no dóna receptes clares de com s’ha de fer aquest canvi. Cadascú l’ha d’encarnar a la seva pròpia vida. Canviar ens costa, prendre decisions personals també. Preferim que algú ens digui clarament què hem de fer, quins preceptes hem de complir.
Jesús tampoc no serà amic de donar receptes. Com el Baptista, ens desvetlla, ens convida, ens empeny amb suavitat.
El cert és que el missatge del Baptista, com el de Jesús, cala en la gent senzilla, en aquells que estan cansats de paraules buides i incoherents dels seus mestres i dels seus dirigents, que diuen i no fan. En Joan hi veuen coherència, un valor que acostuma a ser escàs, tant aleshores com avui. La seva manera de vestir, les seves paraules i els seus fets són plens de coherència. El seu parlar és franc, no té por de les conseqüències que pot tenir el que diu. Per això tants van cap a ell per fer-se batejar.
Joan fa que cadascú se situï enfront d’ell mateix, en tota la seva nuesa. No valen títols, no valen etiquetes, no val ni tan sols l’adscripció a una religió: “Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”.
L’únic que val és la comparació entre el que un és i el que un fa, amb el que podria ser i el que podria fer. El seu bateig és personal i intransferible. En el signe de submergir-se en l’aigua, cadascú ha de fer aquesta comparació amb ell mateix per tal de renéixer a una vida canviada, a una vida diferent.
Enmig de l’Advent, la crida a convertir-se, a canviar, té molt sentit. Si no canviem, Jesús passarà de llarg, no naixerà en la nostra vida. Qui es creu perfecte, qui creu que ja ho sap tot i que no té cap necessitat d’aprendre, d’avançar, de renovar-se... no necessita l’Advent, tampoc el Nadal. El seu Advent, el seu Nadal no serà més que la repetició de tradicions, serà com un etern retorn, de la mateix manera que es repeteixen els dies de la setmana o les estacions de l’any. No hi ha lloc per anar endavant, no hi ha lloc per a la novetat. No hi ha lloc tampoc per a la interpel·lació de les persones i dels esdeveniments que passen pel costat. “El món sempre ha estat així, poca cosa puc fer per arreglar-ho”.
En canvi, ser cristià, és viure amb esperança. I l’esperança només és possible si creiem en la novetat, si creiem que la vida sempre avança malgrat tots els entrebancs i dificultats.
Les paraules d’Isaïes, escrites en un moment de molt poca esperança per al poble d’Israel que viu a  l’exili, són amarades d’esperança. Esperança de pau, d’harmonia de l’home amb tot el seu entorn, de manera que fins i tot conviuen homes i feres.
Són paraules de gran vigència avui amb tots els conflictes actuals, amb la violència i la injustícia que ens envolta. Ser homes i dones d’esperança vol dir creure que la pau és possible. Però aquesta esperança no serà creïble si al mateix temps no hi ha accions de part nostra que ajudin a fer néixer pau allà on hi ha conflicte. A acollir aquells que fugen dels inferns de guerra i de pobresa.
Germanes, germans, que aquesta eucaristia que celebrem, amb el signe del pa trencat i del vi vessat, siguin signes d’aquesta esperança activa a la que som cridats els qui creiem que el Regne del Cel és a prop.