dijous, 20 d’octubre de 2016

El qui s’humilia serà enaltit

30 diumenge durant l'any C
2Tm 4, 6-8. 16-18    Lc 18, 9-14
  Al llarg d’aquest any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, fa dos diumenges, la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.
En aquests textos propis de Lluc hi hem trobat quasi sempre una insistència en la misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions amb els altres. I és per això que en totes aquestes situacions Jesús posa al centre  persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent. La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.
El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls.
Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel.
El publicà està ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls.
I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare misericordiós que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat. Curiosament les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.
Només aquell que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç  d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb els seus retrets.
Samarità, pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  refugiat, immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, sense-sostre...?
Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?
El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions social, religioses...”
O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici...”
El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits i precarietats Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dóna noves oportunitats i ens mira amb tendresa.
Vivim doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”