2Tm 4, 6-8. 16-18 Lc 18, 9-14
Al llarg d’aquest any
litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la
paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills,
fa dos diumenges, la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem
la història de Zaqueu.
En aquests textos
propis de Lluc hi hem trobat quasi sempre una insistència en la misericòrdia que
ha d’haver en les nostres relacions amb els altres. I és per això que en totes
aquestes situacions Jesús posa al centre
persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat:
el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre
d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels
romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava
amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la
moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista
purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els
diners que cobraven a la gent. La seva situació, doncs, és també d’una gran
precarietat, ni que fossin rics.
El fariseu, ben al
contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços
per complir la llei fins als més petits detalls.
Jesús contraposa els
dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar.
El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya
els ulls cap al cel.
El publicà està ple de
dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls.
I curiosament el qui
no aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare misericordiós que
Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un
Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de
precarietat. Curiosament les paraules precari i pregària vénen de la mateixa
paraula llatina.
Només aquell que viu
en la precarietat de qualsevol mena és capaç d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de
la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es
creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb els seus retrets.
Samarità, pobre,
leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria
vergonya dir els noms dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser
refugiat, immigrant, persona a l’atur,
dona maltractada, sense-sostre...?
Com és la nostra
pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a
viure amb humilitat davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu
origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?
El fet de ser cristians
practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la
paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et
dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic
ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions
social, religioses...”
O som capaços de
pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha
precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els
ulls mirant a terra li diem: “Déu meu,
sigueu-me propici...”
El testament de Pau
ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres
límits i precarietats Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dóna
noves oportunitats i ens mira amb tendresa.
Vivim doncs amb
aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”