Am 8, 4-7 Lc 16, 1-13
La
darrera frase de l’evangeli que acabem d’escoltar és la clau d’interpretació de
tota la paràbola : « No podeu
ser servidors de Déu i de les riqueses ».
Si ho
veiem així no hem de pensar que Jesús fa un elogi de la malversació de l’administrador
o de les manipulacions que fa amb els deutes del seu amo.
Això
seria contrari als molts textos de l’evangeli on Jesús és crític amb el diner i
les riqueses, especialment quan serveixen per a fer mal al qui està necessitat
i per endurir el cor dels qui les posseeixen.
Amb
una certa ironia, Jesús posa l’administrador com a model, però no per imitar-lo
en la seva actuació, sinó per imitar-lo en la seva astúcia, i en la previsió
que fa per al seu futur. El consell que ens dóna és d’utilitzar les riqueses i
el diner per guanyar amics, però no els amics per interès sinó els veritables
amics. Per aconseguir-ho, des de l’evangeli, crec que només hi ha un camí que
és el de compartir aquestes riqueses amb els qui són els amics de Jesús, els
pobres. Fent-ho així, perdrem part de les nostres riqueses enganyoses però guanyarem
les riqueses veritables. La fidelitat que Jesús ens demana no és la fidelitat a
les riqueses enganyoses sinó a aquestes riqueses veritables que ens fan rics
per la solidaritat, la justícia i el compartir.
La
lectura del profeta Amós també ens il·lumina. Escrita fa tants anys ens revela
que hi ha actituds humanes que no han canviat amb el pas dels anys: L’estafa,
la trampa, l’avarícia, l’abús de poder... Una realitat ben actual
malauradament. No caiguem, però, en el parany de creure que només afecta als
polítics i als qui tenen molts diners. A petita escala ens pot afectar a tots.
Quantes enemistats dins de les famílies són degudes als diners, a les
herències... Quantes amistats es trenquen per raons econòmiques.
En el
temps de Jesús el diner estava personificat en un ídol anomenat Mammon, que és
la paraula que surt en l’original de l’evangeli d’avui per dir diner. Adorar
aquest ídol que és el diner és convertir-nos en esclaus, esclaus del
consumisme, del voler sempre tenir més coses, estar al darrer crit de tot el
que el mercat ens ofereix.
Com a
cristians del primer món hem de tenir una contenció, una certa austeritat, que
no només ens farà més lliures, sinó que contribuirà a una major sostenibilitat
del planeta i a un creixement de la justícia entre les persones i entre els
pobles.
L’eucaristia
és un sagrament molt en la línia de tot el que hem dit. La taula compartida, i
sobretot el gest de trencar el pa ens parlen d’un estil de vida, el de Jesús,
on les paraules compartir, donar-se, acollir l’altre, acompanyar... són les
riqueses veritables que amb afany hem de buscar.
Fer
de l’estil de vida de Jesús el nostre estil de vida per col·laborar en el creixement
d’un món més just i més humà on hi càpiga tothom, primícia del Regne de Déu que
Jesús va anunciar.
Que
quan avui combreguem no oblidem que la comunió
amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres, que el pa i el
vi siguin signes de les riqueses veritables i dels amics de veritat.
